Skip to content

Xarxes en campanya

Durant la campanya electoral, m’estava llegint La digitalització de l’altre, l’assaig de Carlos M. Ruiz Caballero que l’any passat va guanyar el premi Vallverdú. En l’epíleg, el professor Ruiz Caballero adverteix que aquest universal instrumental i tecnològic que denominem internet, xarxa o ciberespai es troba, de moment, regit per forces que són més aviat mercantils que polítiques i reivindica el paper de la moral i del dret en l’ordenació d’aquest nou espai global. La seua és una posició que aspira a ocupar un espai intermedi entre el discurs apocalíptic i el de la confiança exaltada en les oportunitats de la xarxa.

Si explico que llegia aquest llibre durant les setmanes que acaben de passar és perquè, al mateix temps, em continuava preguntant quina és la importància real de les xarxes socials com Facebook o Twitter (i de whatsapp, evidentment) en una campanya com la que hem viscut i en els resultats subsegüents. Ha passat a la història el temps de la cola i els cartells i qualsevol individu amb un mòbil connectat a la xarxa pot convertir-se en un activista i pot contribuir a l’èxit o al fracàs del missatge de campanya que les candidatures elaboren buscant un equilibri entre els grups als quals es dirigeixen i passant de puntetes sobre els aspectes que no els convé explicar.

No ha passat prou temps des de la primera campanya que va utilitzar amb criteri les xarxes (la de Barack Obama, l’any 2008) perquè puguem mesurar l’efecte real d’internet sobre la mobilització electoral, sobre els missatges de les candidatures i sobre les informacions dels mitjans de comunicació diguem-ne tradicionals. De moment, els politòlegs no han arribat a cap conclusió de pes, però especialistes com Albert Padró-Solanet han suggerit, a partir d’estudis encara incipients, que el debat a internet tendeix a afavorir les opcions no majoritàries i també l’abstenció. Agafem-ho amb pinces, però. Com el mateix professor recordava, l’any 2008 el PP es va beneficiar de la gran mobilització, a internet, contra la llei Sinde. Que ja no recordeu què era la llei “Sinde” (de la ministra socialista Ángeles González-Sinde), ni que va acabar essent aprovada en el primer consell de ministres de Mariano Rajoy? No és estrany. Com va dir Édouard Balladour, habilíssim primer ministre francès que va “cohabitar” amb Mitterand: “quan la ciutadania se sent satisfeta del resultat, perdona; quan se’n sent decebuda, nodreix contra el mentider un rancor sense pietat.”

Publicat a SEGRE el 4 d'octubre de 2015

Share Button
Published inCOMUNICACIÓ POLÍTICAOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATSPOLÍTICA

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: