Skip to content

Visita al cementiri

En aquests dies, els morts estan una mica menys sols que habitualment. A migdia, a les 12, m’he arribat al cementiri per arranjar el nínxol pel papa. Una neteja ràpida amb un esprai, unes floretes grogues de roba i una breu meditació davant del nínxol, en aquell to que em permet recordar mon pare com un ésser irònic, de vegades una mica exagerat en el seu patiment per tot, però que ara m’acompanya de vegades com una companyia subtil que només percebo de tant en tant.

El cementiri estava ple de persones arranjant tombes i nínxols, enfilades a escales, transportant flors… Més aviat persones grans que joves. Aquí i allà, senyores a la setantena enfilant-se per una escala per arribar als nínxols superiors, els barats, aquells que no volia ningú perquè després, a mesura que passa el temps i els supervivents dels morts van envellint, resulta arriscat de fer equilibris dalt d’una escala.

I aquestes supervivents (vídues, mares?) que és possible que ja no tinguin ningú per enfilar-se a l’escala i endreçar el seu nínxol, el dia que estiguin enterrades, per Tots Sants. Tot un món s’acaba. O no, potser no s’acaba. Senzillament es transforma d’una manera que, a partir d’una certa edat, resulta difícil o superflu de saber com acabarà.

Share Button
Published inMORS CERTA, HORA INCERTA...

3 Comments

  1. Hola Miquel,
    La teva em sembla una bona reflexió. Sí, Tots Sants ens obliga a retre un homenatge merescut als sers propers que ens han deixat. I molts ciutadans ho fans als cementiris, transformats la majoria de vegades ens jardinets ben endreçats que són a la vegada llocs de recolliment a l’aire liure.
    Moments per al record també de veïns o famílies que vam conèixer …
    Jo em vaig preguntar ja fa uns ansy, i encara no ho he contestat o deciidit del tot quin tipus de final vul per a mi mateix: si el cementiri o el crematori. Però em tempta més aquesta darrera solució.
    Això sí, desitjo que aquesta tradició d’anar als cementiris, netejar el nínxol familair, posar-hi flors sense i dedicar tota l’estona que calgui a passejar per cementiri duri eternament…

    • La manera de fer desaparèixer el cos físic està canviant molt de pressa, però sigui quina sigui la que triem, com tu dius la força resta en la memòria, en el record.

  2. […] Per chi ne avesse curiosità, ecco il link al blog di Miquel Pueyo, che scrive in lingua Catalana. QUI Tweet Questo articolo è stato pubblicato in Generale e contrassegnato come anime da obe […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: