En aquests dies, els morts estan una mica menys sols que habitualment. A migdia, a les 12, m’he arribat al cementiri per arranjar el nínxol pel papa. Una neteja ràpida amb un esprai, unes floretes grogues de roba i una breu meditació davant del nínxol, en aquell to que em permet recordar mon pare com un ésser irònic, de vegades una mica exagerat en el seu patiment per tot, però que ara m’acompanya de vegades com una companyia subtil que només percebo de tant en tant.
El cementiri estava ple de persones arranjant tombes i nínxols, enfilades a escales, transportant flors… Més aviat persones grans que joves. Aquí i allà, senyores a la setantena enfilant-se per una escala per arribar als nínxols superiors, els barats, aquells que no volia ningú perquè després, a mesura que passa el temps i els supervivents dels morts van envellint, resulta arriscat de fer equilibris dalt d’una escala.
I aquestes supervivents (vídues, mares?) que és possible que ja no tinguin ningú per enfilar-se a l’escala i endreçar el seu nínxol, el dia que estiguin enterrades, per Tots Sants. Tot un món s’acaba. O no, potser no s’acaba. Senzillament es transforma d’una manera que, a partir d’una certa edat, resulta difícil o superflu de saber com acabarà.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Hola Miquel,
La teva em sembla una bona reflexió. Sí, Tots Sants ens obliga a retre un homenatge merescut als sers propers que ens han deixat. I molts ciutadans ho fans als cementiris, transformats la majoria de vegades ens jardinets ben endreçats que són a la vegada llocs de recolliment a l’aire liure.
Moments per al record també de veïns o famílies que vam conèixer …
Jo em vaig preguntar ja fa uns ansy, i encara no ho he contestat o deciidit del tot quin tipus de final vul per a mi mateix: si el cementiri o el crematori. Però em tempta més aquesta darrera solució.
Això sí, desitjo que aquesta tradició d’anar als cementiris, netejar el nínxol familair, posar-hi flors sense i dedicar tota l’estona que calgui a passejar per cementiri duri eternament…
La manera de fer desaparèixer el cos físic està canviant molt de pressa, però sigui quina sigui la que triem, com tu dius la força resta en la memòria, en el record.
[…] Per chi ne avesse curiosità, ecco il link al blog di Miquel Pueyo, che scrive in lingua Catalana. QUI Tweet Questo articolo è stato pubblicato in Generale e contrassegnato come anime da obe […]