Diu un amic meu que si tinguéssim una mica més de personalitat, els mediterranis hauríem de fer vacances al maig o a l’octubre i dedicar el bo de l’estiu, aquesta tremebunda etapa calor, incendis i molèsties, a treballar tan a la fresca com fos possible i a quedar-nos a casa (Blaise Pascal deia que la dissort del gènere humà venia de la incapacitat de quedar-nos quiets en una habitació), enlloc de deixar-nos arrossegar pel costum escandinau (només justificable en pobles que no veuen mai el sol) de convertir l’agost i el juliol una orgia de molèsties, mam i cremades solars.
És clar que al món hi ha gustos per a tot, però resulta difícil de conciliar els interessos de les persones que treballen en localitats turístiques (a Barcelona, per exemple) o fins i tot del estiuejants amb neurosi d’apartament, que escriuen inútils cartes al director, queixant-se de l’imperi de carpes i after-hours, amb els gustos d’aquests milers de turistes que encara es gasten alguna cosa i als quals s’ha venut la imatge d’un país on es pot fer literalment allò que es vulgui i on bars, restaurants i cerveseries funcionen les 24 hores del dia.
Si més no pel que fa a la costa, a mi em sembla que els ciutadans i els escrivents de cartes al director tenen mala peça al teler, donada la situació de crisi i el model d’urbanització i de turisme que s’ha imposat al país. Quant a l’interior i a la muntanya, ja veurem qui guanyarà. Tal vegada, una solució per garantir la tolerància i el benestar de tothom, seria que cada localitat decidís democràticament i anunciés sense ambigüitats quina és la mena d’oferta que promou, de cara als clients, exactament igual com ho fan els restaurants o les botigues de roba. D’aquesta manera, ningú no es trobaria amb una avorrida colònia de vegetarians nudistes, si el que anava a buscar era un brogit continu de nits interminables i salts des del balcó de l’hotel, i viceversa.
Un any més, a pesar d’alguns titulars alarmistes del tipus “Enguany no hi haurà estiu”, finalment han arribat la calor, el sol i la mosca negra, però tant si us agrada com si no, sempre hi haurà qui us recordi (per animar-vos o per descoratjar-vos) que la tardor és a la cantonada.
Publicat a SEGRE el 7 de juliol de 2013
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment