Skip to content

Una tarda a la residència

Com cada dos o tres dies, m’he passat mitja tarda en una petita residència per a ancians. La majoria dels residents pateixen, en menor o major grau, algun tipus de demència vascular o Alzheimer, a banda de diverses discapacitats de tipus físic. I, tanmateix, al centre es respira (o jo m’ho penso) una peculiar qualitat de persistència de la vida, més que no pas un ambient de tristesa o de decadència, en part perquè és petit, potser, o perquè es troba en una localitat també petita i segurament també perquè sempre hi ha visitants, personal i veïns, sobretot a la cafeteria per on s’hi accedeix.

Avui, Tots Sants, era un dia per als moniatos i els panellets. Castanyes, no, perquè l’estat de la majoria de les dentadures ho desaconsella. Hi ha cadires de rodes, caminadors, dentadures que es resisteixen a quedar-se quietes, la senyora que es va guardant les culleretes a la bossa i la que no para de xerrar mentre inhala oxígen, a través d’una màscara. Hi ha rialles, bromes, alguna llàgrima… O sia, hi ha una mica de tot allò de què està feta la vida, fins al darrer moment.

També hi ha les mans, la mirada i la veueta de la persona que més m’estimo, és clar, però d’això en parlo poc perquè està fet d’un material sensible que no es pot explicar tan fàcilment…

Share Button
Published inOPINIÓ

2 Comments

  1. Conec i reconec el que descrius. La força de la vida és quelcom que en aquets petit món de les residències d’avis em deixa bocabadada. Algunes vides, sovint sense consciència de vida, amb dificultats físiques de mobilitat, de parla, d’autonomia a tots nivells… i la vida aguanta fins a límits que m’entristeixen i em fan pensar, val la pena viure així? No és hora de descansar?. Ho van pensar aquestes persones alguna vegada això?. La meva vivència ha estat des del nivell professional, vaig estar directora de dos petites residencies a Barna, he vist casos de persones enllitades durant anys, totalment desconnectades de la consciencia i la vida seguia empenyent i ho pensava i ho he viscut de filla d’usuària, on la veueta estimada i les manetes que en van acaronar sempre estaven caigudes i mirant la meva marona estimada ho pensava. No se si podré pensar-ho, si arribo, ara que puc fer-ho, decidir jo, he fet el testament vital en un notari i això em dona pau.

    • Ho coneixes bé i des de més punt de vista que el meu. Gràcies pel teu comentari. Hi ha aquesta ambivalència tan dura entre deixar-la marxar i témer el dolor del dia que se’n vagi. Crec que el testament vital és una bona opció i encara que no l’he fet, que m’ho diguis tu, em fa tornar-hi a pensar. Molt bona nit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: