Divendres a la tarda, després de la darrera classe de l’any, em vaig penjar una estona del Twitter (per a mi, la xarxa més interessant de les que utilitzo) i em vaig veure “arrossegat” a una discussió molt suggestiva sobre si un govern com l’actual del PP encadena intel.ligentement una sèrie de contrareformes hàbilment planificades (educació, avortament, recentralització…) o si, més aviat, cada ministre va fent la seua, en un escenari on el cap del govern ha adoptat la tàctica de “qui dia passa anys empeny”, mentre a Europa es reforça la convicció que el sistema polític espanyol es caracteritza per un alt nivell de corrupció i ineficàcia.
Enfront de les teories d’inspiració orwelliana que asseguren que els governants ho saben tot de tot i de tothom, que sospesen sagaçment cada pas que donen i que aconsegueixen gairebé sempre tot allò que es proposen, jo sóc més aviat del parer que una societat de més de 150 persones és difícil de ser teledirigida amb eficàcia (des de la malícia o des de la bona fe, tant se val) i, per a mi, aquesta convicció constitueix, en el fons, un gran consol. Un consol de filiació anarquista i utòpica, sens dubte, que dec haver mamat del socialisme utòpic (Saint-Simon, Owen) i de la versió americana del pensament anarquista i individualista (Henry David Thoreau).
A pocs dies de la fi de l’any, aquesta reflexió em duu a pensar que allò que s’esdevindrà (sigui una contrarevolució filoautoritària o una aurora de llibertats) no dependrà tant dels actors polítics que sovint fingeixen (mentre criden i bracegen) dirigir el caos i el desordre, com de l’extensió de determinades conviccions, compromisos i somnis, en el cor d’una majoria benèvola i pacífica, però decidida, de la nostra societat. La d’aquells que desitjarien menar una vida simple, independent, magnànima i confiada, i que consisteix, en paraules de Thoreau, “no només a resoldre teòricament alguns problemes de la vida, sinó, per damunt de tot, a resoldre’ls en la pràctica”.
Publicat a SEGRE el 22 de desembre de 2013
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment