Simone de Beauvoir va publicar l’any 1970 un magnífic assaig sobre la vellesa, on va dedicar pàgines a l’amor en l’edat avançada, a les narracions de la vida dels ancians, a la representació de la vellesa en la cultura europea… Malauradament és un llibre que no ha estat suficientment llegit.
Ara que la nostra societat travessa un període dolorós per a una majoria de la població, no faltarà qui digui que els jubilats són els grans beneficiats de la situació, com si no fossin, al mateix temps, els destinataris de moltes de les retallades i els principals o únics contribuents, en moltes economies familiars. No totes les persones velles estan marginades, però la vellesa (com la discapacitat o la infantesa ) sofreixen les embranzides d’una marginació progressiva, encara que de vegades pugui semblar sigui purament psicològica. Podem dir “purament” i no adonar-nos que la falta d’il.lusió o la sensació d’ésser una nosa poden conduir les persones a la mort, amb tanta o més diligència que les malalties?
La vellesa és una etapa de la vida que no mereix ser gestionada com una loteria de lifares institucionals o viatges subvencionats. Els ancians es mereixen continuar tenint una vida digna i tan activa com sigui posible, i haurien de sentir-se acompanyats, estimats i escoltats. De fet, és d’ells que ens hauria d’arribar, com en altres èpoques i en altres societats més cohesionades, la gran lliçó que, pel que fa a la vida, permet distingir entre allò que senzillament va passar, el que mereix ésser recordat amb afecte i, finalment, el que tornaríem a viure (una i mil vegades) de bona gana, si fos possible.
Publicat a SEGRE l’1 de desembre de 2013
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment