Skip to content

Una i mil vegades

Simone de Beauvoir va publicar l’any 1970  un magnífic assaig sobre la vellesa, on va dedicar pàgines a l’amor en l’edat avançada, a les narracions de la vida dels ancians, a la representació de la vellesa en la cultura europea… Malauradament és un llibre que no ha estat suficientment llegit.

Ara que la nostra societat travessa un període dolorós per a una majoria de la població, no faltarà qui digui que els jubilats són els grans beneficiats de la situació, com si no fossin, al mateix temps, els destinataris  de moltes de les retallades i els principals o únics contribuents, en moltes economies familiars. No totes les persones velles  estan marginades, però la vellesa (com la discapacitat o la infantesa ) sofreixen les embranzides d’una marginació progressiva, encara que de vegades pugui semblar sigui purament psicològica. Podem dir  “purament” i no adonar-nos que la falta d’il.lusió o la sensació d’ésser una nosa poden conduir les persones a la mort, amb tanta o més diligència que les malalties?

 La vellesa és una etapa de la vida que no mereix ser gestionada com una loteria de lifares institucionals o viatges subvencionats. Els ancians es mereixen continuar tenint una vida digna i tan activa com sigui posible, i haurien de sentir-se acompanyats, estimats i escoltats. De fet, és d’ells que ens hauria d’arribar, com en altres èpoques i en altres societats més cohesionades, la gran lliçó que, pel que fa a la vida,  permet distingir entre allò que senzillament va passar, el que mereix ésser recordat amb afecte i, finalment, el que tornaríem a viure (una i mil vegades) de bona gana, si fos possible.

Publicat a SEGRE l’1 de desembre de 2013

Share Button
Published inOPINIÓOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: