Sabíem perfectament que el rei d’Espanya no és cap llumenera. De fet, sabíem perfectament que els seus interessos, el seu nivell cultural, la seua preparació i la seua “campechanía” no eren gaire diferent de la que va caracteritzar, durant segles, els seus familiars i antecessors. De tota manera, tant la Zarzuela com TVE s’haguessin pogut estalviar de confirmar-nos-ho, a través de l’entrevista que Jesús Hermida va fer al monarca.
Al capdavall, no hi va haver entrevista, sinó un monòleg de Jesús Hermida combinat amb una conversa entre dos senyors d’edat avançada, un dels quals es queixava de la dificultat de contestar “a bote pronto”. Algú ha escrit que Hermida i Juan Carlos semblaven imitats o interpretats per Carlos Latre.
Tot plegat va ser una mostra d’antiperiodisme o, més ben dit, de pseudoperiodisme servil i cortesà que feia pensar en la famosa frase “Así se las ponían a Fernando VII“, il.lustre antecessor del rei actual. Dels temes que podien interessar al públic televisiu (Urdangarín, Botsuana, abdicació…) ni se’n va parlar. En tot cas, sí que hi va haver temps per amonestar indirectament els súbdits catalans de Sa Magestat.
A pesar del blindatge de què durant decennis ha gaudit Juan Carlos de Borbón (legal, mediàtic…), la seua exposició televisiva va demostrar essencialment que d’on no n’hi ha no en pot rajar i que, a més, no n’hi havia hagut mai. Si l’entorn reial creu sincerament que la campanya per recuperar la imatge reial està ben encaminada, aleshores és que la desconnexió entre la societat espanyola i catalana i la Zarzuela és molt més gran del que ens podíem imaginar.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment