Amb el tema dels refugiats, la Unió Europea sembla haver optat per la subcontractació de la gestió del problema a Turquia, igual com el govern espanyol ho va fer amb el del Marroc, a qui va començar a pagar per aturar la pressió sobre Ceuta i Melilla. Fent-ho així, la feina bruta se sotsarrenda a governs menys sotmesos –o gens sotmesos– a l’escrutini democràtic i a l’imperi de la llei i dels drets humans. Ara bé, immediatament les màfies obriran noves rutes amb guanys astronòmics i la Unió es convertirà en un ostatge del govern turc, de la mateixa manera que Espanya fa anys que balla al so de la música de la monarquia alauita.
La immensa majoria dels refugiats sirians són al Líban, a Jordània, a l’Iraq, a Grècia… Naturalment, les riques monarquies del golf pèrsic, com Aràbia Saudita o Qatar, se n’han rentat les mans, i els governs d’aquesta orgullosa Europa amb més de 500 milions d’habitants han decidit que no volen acollir una onada de fugitius que, a tot estirar, representaria un 0’2 % de la població total de la Unió. Dels efectes positius, a mitjà termini, de la immigració per a aquesta Europa envellida i de natalitat minvant, gairebé ningú no en parla. ¿Sabem que els immigrants fan les feines que els nadius no volen fer o comencen petits negocis i creen llocs de treball, que paguen en conjunt més impostos que els ajuts que reben, que incrementen el consum i contribueixen a assegurar el futur de les pensions i de les prestacions socials? ¿Que l’economia alemanya creixerà enguany un 1’9%, mentre que la reducció de la immigració al Regne Unit encongirà el PIB britànic i obligarà el govern Cameron a augmentar impostos per ajustar el pressupost? Per què costa tant d’entendre-ho? Si no l’heu vista, busqueu la pel.lícula titulada A Day Without a Mexican (Un dia sense mexicans), que escenifica –mig com a documental i mig com a comèdia– el caos en què se submergiria Califòrnia si un dia, de sobte, despareguessin tots els mexicans que hi treballen. Per a quan una adaptació europea?
Publicat a SEGRE el 13 de març de 2016
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment