Skip to content

Tots Sants

En el mes de febrer d’enguany, el neuròleg i escriptor Oliver Sacks va explicar, en un article publicat al New York Times, que sofria una rara metàstasi d'un melanoma ocular tractat nou anys abans i que només li quedaven uns mesos de vida. Efectivament, va traspassar el 30 d’agost passat. En el seu comiat va compartir algunes frases que ens suggereixen una reflexió serena. Per exemple, quan va escriure: "he viscut com una criatura que sent, un animal que pensa, sobre aquest planeta preciós, i tot plegat ha estat una aventura i un privilegi enormes (…) ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.”

Més que una pretensió, la relació entre vius i morts és un desig màgic. La creença tradicional és que el dia de Tots Sants, una de les festes més antigues de la cristiandat, els vius visitem els morts i el 2 de novembre, dia dels Difunts, són ells els que ens visiten. Montaigne parlava de l’aprenentatge de la mort, però es fa estrany imaginar  l’aprenentatge d’una cosa que només es fa una vegada i que no necessita cap esforç singular, per part de qui és viu fins al darrer moment.

Al mateix temps, la mort és allò que fa apassionant la vida i li atorga un sentit, un cop acabada. La mort destrueix el ser viu però no pot esborrar l’haver viscut. Sempre en queda alguna cosa, encara que no sapiguem què. Aquest “haver estat” és com el fantasma d’una nena desconeguda, torturada i exterminada a Auschwitz. Fins i tot el seu pas breu i aparentment anònim per aquest món el fa completament diferent. 

Share Button
Published inOPINIÓOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: