Skip to content

Tertúlies

No m’agraden les tertúlies radiofòniques o televisives. Ja fa molt de temps, per “culpa” de la periodista Mercè March, en vaig compartir una amb Manolo Sárraga i Ramon Morell, durant un parell de temporades. En guardo un bon record perquè encara no havia s’havia instaurat

el gènere tal i com el coneixem actualment. Avui per avui, la tertúlia s’ha imposat en la programació perquè té un cost baix per a l’empresa,  substitueix productes d’investigació o debat més complexos d’elaborar i proporciona satisfacció immediata a un públic que s’ha acostumat a l’excitació de la cridòria i a la comoditat de saltar contínuament d’un tema a l’altre.

Per regla general, ja no hi ha experts debatent sobre un assumpte concret, sinó tertulians que saben de tot (Quim Monzó va inventar-se el terme “totòleg”, per definir-los) i que jutgen i sentencien a una velocitat i amb un nivell de soroll (acústic, gestual i conceptual) que no resulta xocant, perquè s’adreça societat accelerada i on –majoritàriament– el silenci, la reflexió o la meditació han perdut valor. Si hi afegim que els tertulians solen tenir un biaix de gènere, edat, professió, estil… relativament homogeni, el format es converteix (a pesar del to predominant i de les enganxades entre els participants) en un terreny de joc no necessàriament representatiu de la diversitat social.

És insuperable, és universal aquest format de la tertúlia acaparada per un cercle no gaire ampli de celebritats? La veritat és que no. El Regne Unit compta amb la BBC, un mitjà públic d’un alt nivell d’independència i professionalitat, i als Estats Units, les tres cadenes de televisió en obert (ABC, CBS i NBC) i un parell de mitjans públics ofereixen una dieta informativa elaborada per professionals i força neutral. Això significa, almenys, que ara com ara ens conformem amb allò que ens donen, però que no hi estem necessàriament condemnats a perpetuïtat.

Share Button
Published inOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

2 Comments

  1. SARA HAMILL

    Per fi!   Porto 17 anys a Catalunya i encara no soporto ni la ràdio ni la televisió.  Cada matí al cotxe intento escoltar els debats i no més aguanto 2 minuts.  La tele ja ni la fico.  Havia arribat a la conclusió de que sóc una "guiri" incapaç d'integrarse, que sóc un bitxo raro, que sempre anyoraré el meu pais i els seus costums.

    Però despres de tots aquests anys intentant escoltar els crits i el sorroll de debats que no m'informen de res, el commentari d'en Miquel em deixa tranquila…….no es tan dolent escoltar la BBC si realment em vull informar d'ho que passa al mon des de totes les perspectives.

    THANKYOU!  VISCA LA VEU NEUTRAL A LA PREMSA!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: