No m’agraden les tertúlies radiofòniques o televisives. Ja fa molt de temps, per “culpa” de la periodista Mercè March, en vaig compartir una amb Manolo Sárraga i Ramon Morell, durant un parell de temporades. En guardo un bon record perquè encara no havia s’havia instaurat
el gènere tal i com el coneixem actualment. Avui per avui, la tertúlia s’ha imposat en la programació perquè té un cost baix per a l’empresa, substitueix productes d’investigació o debat més complexos d’elaborar i proporciona satisfacció immediata a un públic que s’ha acostumat a l’excitació de la cridòria i a la comoditat de saltar contínuament d’un tema a l’altre.
Per regla general, ja no hi ha experts debatent sobre un assumpte concret, sinó tertulians que saben de tot (Quim Monzó va inventar-se el terme “totòleg”, per definir-los) i que jutgen i sentencien a una velocitat i amb un nivell de soroll (acústic, gestual i conceptual) que no resulta xocant, perquè s’adreça societat accelerada i on –majoritàriament– el silenci, la reflexió o la meditació han perdut valor. Si hi afegim que els tertulians solen tenir un biaix de gènere, edat, professió, estil… relativament homogeni, el format es converteix (a pesar del to predominant i de les enganxades entre els participants) en un terreny de joc no necessàriament representatiu de la diversitat social.
És insuperable, és universal aquest format de la tertúlia acaparada per un cercle no gaire ampli de celebritats? La veritat és que no. El Regne Unit compta amb la BBC, un mitjà públic d’un alt nivell d’independència i professionalitat, i als Estats Units, les tres cadenes de televisió en obert (ABC, CBS i NBC) i un parell de mitjans públics ofereixen una dieta informativa elaborada per professionals i força neutral. Això significa, almenys, que ara com ara ens conformem amb allò que ens donen, però que no hi estem necessàriament condemnats a perpetuïtat.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Per fi! Porto 17 anys a Catalunya i encara no soporto ni la ràdio ni la televisió. Cada matí al cotxe intento escoltar els debats i no més aguanto 2 minuts. La tele ja ni la fico. Havia arribat a la conclusió de que sóc una "guiri" incapaç d'integrarse, que sóc un bitxo raro, que sempre anyoraré el meu pais i els seus costums.
Però despres de tots aquests anys intentant escoltar els crits i el sorroll de debats que no m'informen de res, el commentari d'en Miquel em deixa tranquila…….no es tan dolent escoltar la BBC si realment em vull informar d'ho que passa al mon des de totes les perspectives.
THANKYOU! VISCA LA VEU NEUTRAL A LA PREMSA!
Tens tota la raó… i gràcies pel comentari.