Tenia ganes de veure Lincoln, la pel.lícula d’Steven Spielberg i la interpretació que fa Daniel Day-Lewis de la figura del setzè president dels Estats Units. El film se centra en els agitats últims mesos en exercici del president, en plena guerra civil, quan Lincoln emprèn un conjunt d’accions amb l’objectiu de posar fi a la guerra, unir el país i abolir l’esclavitud.
En la primera escena de la pel.lícula, el president xerra amb un grupet de soldats. Dos d’ells són negres combatents en l’exèrcit de la Unió i n’hi ha un tercer, blanc, que expliquen a Lincoln que van escoltar la seua intervenció a Gettysburg. Potser no entre nosaltres, però al públic americà no li deu haver passat per alt que tots tres pronuncien de memòria les primeres frases del discurs que Lincoln hi va pronunciar, perquè és una de les peces oratòries més famoses i apreses en l’àmbit acadèmic estadounidenc.
L’anomenat Discurs de Gettysburg és en realitat una oració fúnebre breu, pronunciada el 19 de novembre de 1863 per Abraham Lincoln, en la dedicatòria del cementiri on estan enterrats els morts en la batalla, lliurada entre l’1 i el 3 de juliol de 1863. Aquest enfrontament va ser el que va causar més baixes de tota la Guerra Civil americana i sovint s’ha descrit com el punt d’inflexió de la guerra.
Breu i senzill com és, s’ha convertit en un dels millors discursos, un dels més comentats i citats (i un dels més breus) de la història. Per contra, del discurs de dues hores pronunciat per l’honorable Edward Everett, l’orador oficial, no se’n recorda ningú. Les paraules de Lincoln són les següents:
“Ara fa vuitanta-set anys, els nostres pares feren néixer en aquest continent una nova nació concebuda en Llibertat i consagrada al principi que tots els homes són creats iguals. Ara ens trobem en una gran guerra civil, comprovant si aquesta nació, o qualsevol altra així concebuda i consagrada, pot romandre en el temps. Estem reunits en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut per consagrar una part d’aquest camp com a últim lloc de repòs d’aquells que donaren la seva vida perquè aquesta nació pogués sobreviure. És completament just i apropiat que ho fem.
Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem santificar aquesta terra. Els homes valents, vius i morts, que lluitaren aquí l’han consagrada molt més enllà del que les nostres pobres facultats podran afegir o detreure. El món no tindrà gran noticia ni recordarà per llarg temps el que aquí diem, però mai no podrà oblidar el que ells aquí hi van fer. Som més aviat nosaltres, els vius, els qui ara ens hem de consagrar a la tasca inconclosa que els que aquí lluitaren feren avançar tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui ara ens hem de consagrar a la gran tasca que encara ens queda per concloure: que d’aquests difunts que honorem prenguem una devoció incrementada per la causa a la que oferiren fins a l’última mesura de devoció possible; que aquí resolguem que aquests morts no han donat la seva vida en va. Que aquesta nació, amb l’ajuda de Déu, viurà un nou renaixement de la llibertat- i que el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no desapareixerà de la Terra.”
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment