Després de la pluja de la nit, a primeres hores del dia de sant Miquel, hi ha hagut a Lleida com un assaig general de boira d’humitat aixecant-se des de les fondalades de l’horta. Un dia tardoral i embromat que s’ha desfet en pluja poc després de celebrar-se, al cementiri d’Alcarràs, el funeral en memòria de Rodrigo Moreno, aquell noi de disset anys que va lluitar amb l’exèrcit de la República i que va tastar el drama dels camps de concentració francesos i els perills de la lluita contra l’ocupació alemanya, i a qui el govern francès va acabar deportant, a causa de la seua activitat antifranquista, un cop acabada la II Guerra Mundial.
Rodrigo va ser sempre un marxista-leninista de pedra picada, un camarada que no s’estalviava cap esforç ni cap complicació, a l’hora de prendre part en totes aquelles batalles que considerava justes: en la clandestinitat, durant les mobilitzacions dels colons de Montagut, contra Rialb, contra la guerra del Golf, en suport a Cuba… Tots aquests esforços, totes aquestes aventures escomeses amb un idealisme i un entusiasme inseparables de la seua condició de persona bona i de ciutadà d’una república d’ideals exigents, el van dur, al mateix temps, a guanyar-se majoritàriament l’afecte o el respecte de persones que no sempre coïncidien amb les seues opinions polítiques però que respectaven la profunda honestedat i el compromís de la seua posició personal i política.
Amb Rodrigo Moreno desapareix un altre dels herois que van participar plenament en les grans convulsions del segle XX. Un d’aquells herois que van acumular ferides, decepcions i victòries, i que deixen darrere seu la lluentor intensa d’una vida de compromís; aquesta expressió que ara no s’utilitza gaire però que constitueix una virtut d’aquelles persones que no només afronten les seues obligacions, sinó que també són capaces d’entomar una part de les responsabilitats històriques del món, durant els anys que hi han passat.
Publicat a SEGRE el 30 de setembre de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment