En el debat sobre el futur de les biblioteques i dels llibres en paper, gairebé sempre s’acaba citant un relat breu de Jorge Luís Borges (La biblioteca de Babel), on l’escriptor argentí s’imaginava el món com una biblioteca sense límits i amb un nombre infinit de llibres, dipositats en milers de passadissos i plantes connectades per interminables escales de caragol.
Un servidor combina la possessió d’una biblioteca que s’ha fet massa gran per a una casa, amb la utilització constant de recursos digitals (ordinador, telèfon mòbil, llibre digital…), que resulten una mica més incòmodes de llegir i plantegen incògnites sobre l’obsolescència de formats i suports. A causa d’una petita reforma, la meua parella i jo hem hagut de desplaçar tots els llibres i materials en paper i –com suposo que faríeu tots– hem aprofitat a fer-ne una tria.
Sotmesos a judici, he descartat un nombre considerable dels meus llibres, a pesar de les dificultats que la nostàlgia i les manies personals plantegen, en aquests casos. D’entrada, podré prescindir d’un cert nombre de diccionaris, enciclopèdies, revistes científiques i vocabularis que són consultables (més còmodament) a internet. En segon lloc, són molts els autors i les obres –tant de creació literària com d’assaig, acadèmiques, científiques– que no han resistit el pas del temps i que estic segur que no rellegiré mai… Quins, tanmateix, se m’apareixen com a essencials, pel fet d’haver estat llibres de formació? Al costat d’aquests i aquestes, salvaré els autors i obres que es mereixen, almenys, un marge de confiança que pot ésser d’anys. Finalment, els llibres que he rellegit i que segurament continuaré rellegint, en els anys a venir: el Quijote, el Tristram Shandy, l’Ulisses, Guerra i pau, la Bíblia, els Assaigs de Montaigne, els poemes de Màrius Torres… que constitueixen el meu cànon personal; aquella trentena de llibres que jo m’enduria –abans, això sempre es preguntava en les entrevistes amb pretensions— en una illa deserta, on probablement no tindria cobertura, ni energia elèctrica, ni piles…
Publicat a SEGRE el 19 de juliol de 2015
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment