Ni or, ni mirra ni compra impulsiva. Enguany els Reis, per mags que siguin, ho tindran difícil per no quedar malament amb els seus clients. Fins i tot al pessebre s’hauran quedat sense l’escalf del bou i la mula, que el papa Benet ha enviat a les golfes dels elements simbòlics arraconats. Amb els funcionaris sense paga, un 22’6% d’aturats, un 21,9 per cent dels catalans submergits per sota del llindar de la pobresa i un 57% amb problemes per arribar a finals de mes, és d’esperar que seran unes festes de mirar molt i comprar el just. Els regals de Nadal i Reis, exceptuant els de gran luxe, que acaparà una minoria, seran més senzills i més barats. Potser també, a canvi, més inspirats per la imaginació que per l’estricta necessitat de fer el paripé.
Davant l’imperatiu d’ésser sobris sí o sí, hi pot haver més persones que donin preferència al comerç on els atenen amb cortesia i professionalitat, que regalin productes de comerç just o proporcionats per iniciatives solidàries, que trïin amb paciència un detall pensat per a la persona que l’ha de rebre o que tornin (si en saben) a l’obsequi fet per un mateix. ¿Se us acut alguna cosa més tendra que el dibuix d’un infant, el jersei que us quedava enorme i que pesava com un mort, però que us va teixir aquella amiga o la mare, o la visita per sorpresa de l’amic que feia anys que no véieu ni esperàveu?
No mancaran tampoc els que experimentin el dolor o la solitud, durant aquestes festes. El psiquiatre Rojas Marcos diu que la vida ens reserva una mitjana de dues tragèdies per persona. Es pot ser feliç amb una malaltia crònica, sense diners o trobant-se sol? És una pregunta difícil de respondre, molt personal, però no es pot negar que el dolor forma part de la vida i que la manera com el visquem i el sentit que li donem, en aquest món inevitablement imperfecte, sí que depèn, en una mesura no pas petita, de nosaltres mateixos i de la nostra capacitat per compartir-lo, per escoltar-lo i per revisar les nostres prioritats.
Publicat a SEGRE el 9 de desembre de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment