Mariano Rajoy és –en política— de l’escala del cigró. Des de 1981, quan va ser elegit diputat del Parlament gallec, ha viscut de la política. No és que sigui l’únic, però com diu Gregorio Morán, seria “difícil encontrar un modelo más perfecto que Mariano Rajoy de la transición terminada y consolidada.” Fa dos anys, l’expert en lideratge José Luis Álvarez va publicar un estudi sobre els caps de govern que hi ha hagut des de la transició (Los presidentes españoles. Personalidad y oportunidad, las claves del liderazgo político), on el qualificava com el millor coneixedor de l’essència del poder. Segons el professor de Fontaineblau, la clau de la
resistència de Rajoy al desgast que genera l’exercici del poder rau precisament en la seua capacitat de no ambicionar res més que arribar al poder i conservar-lo, a qualsevol preu. En la pràctica, el nostre president no té cap objectiu polític. És un liberal desenganyat i un pessimista, tant en termes històrics com pel que fa a la condició humana, temerós de qualsevol canvi, i que considera l’status quo prou satisfactori.
Lògicament, el llarg interregne de govern en funcions que ens espera s’adapta perfectament a la seua tendència a deixar que el temps resolgui els problemes. No debades, aquesta ataràxia política li ha permès sobreviure a Zaplana i Acebes, a les intrigues de Pedro J. I Jiménez Losantos, a Esperanza Aguirre i a la constatació que el PP funciona com una estructura finançada il.legalment i dirigida per càrrecs que perceben sobresous. Aquesta actitud la il.lustra perfectament la resposta que ha donat als seus, cada cop que es feia públic un nou cas de corrupció dins les seues files: “Pues alguien tendrá que hacer algo”. Com els personatges de Tot esperant Godot sap que “mentre s’espera no passa res”. Està convençut que va guanyar la primera ronda de les eleccions i confia que la por faci reaccionar el 26 de juny l’electorat que es va abstenir el 20 de desembre passat i atorgui (aquest cop sí) la majoria absoluta al front conservador constituït per PP i Ciudadanos.
Publicat a SEGRE l'1 de maig de 2016
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment