Aquesta ha estat una setmana prodigiosa, inaugural, plena d’auspicis… A darreríssima hora, el Parlament de Catalunya ha estat capaç d’elegir el MH Puigdemont (a Twitter, @KRLS) i s’ha tancat un llarg període d’intriga.
A 132 milles nàutiques de la capital catalana, a Palma, ha començat el judici més mediàtic de la democràcia espanyola. Entre d’altres personatges, hi han comparegut o hi desfilaran la infanta Cristina, el cunyat del rei, un expresident de Balears, dos campions olímpics, un dels pares de la Constitució, Rita Barberà, Ana Botella, Jaime Lissavetzky… En tercer cop, a Madrid, la sessió inaugural del Congrés va provocar més d’un esglai als conspicus representants dels dos partits del “turno constitucional”, que van haver d’aguantar gestos, pentinats i intervencions –sobretot, des de la banda de Podemos i els seus aliats territorials—suficients per deixar-los perplexos o directament escandalitzats. “Que vénen els bàrbars”, van dir, mentre Celia Villalobos manifestava la seua preocupació per la higiene de les rastes que lluïa el diputat Alberto Rodríguez, i que van fer obrir uns ulls com a taronges a l’habitualment impassible Mariano Rajoy.
Fent números i sense negar que la competició política s’acosta cada cop més al model de la cultura de mercat i de consum, crec que la sessió del Congrés va servir per evidenciar l’existència d’una fractura generacional entre els representants i la majoria dels votants del bloc bipartidista i els d’aquesta marea republicana, podemita , separatista i heterodoxa que ha inundat la vetusta seu del Congrés. Qui vulgui es pot tranquil.litzar amb una interpretació purament anecdòtica dels gestos i de les imatges que van acaparar les portades dels principals diaris. Jo crec, en canvi, que la irrupció d’un conjunt d’alternatives –reformistes, revolucionàries o independentistes—pot servir, almenys, per recuperar el debat ideològic sobre què cal fer i què es pot fer, més enllà de l’àmbit de maniobra cada cop més restringit que els dos partits del “turno pacífico” han acabat imposant, en les darreres tres dècades.
Publicat a SEGRE el 17 de gener de 2015
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment