Fa anys, el sistema bancari inspirava respecte. El director de l’oficina i fins i tot l’oficinista que hi havia darrere el taulell apareixien, als nostres ulls, revestits d’una honorabilitat i d’unes maneres que ens deixaven convençuts que el món continuaria girant al voltant del sol de manera impertorbable i que els nostres estalvis o el nostre compte corrent estaven en mans d’una mena de casta sacerdotal impermeable a l’engany, al tripijoc i al pasteleo.
Què ha passat, en els últims anys, perquè d’aquest escenari aparentment rigorós (tampoc no n’era tant, ja que el franquisme era molt tolerant amb els pasteleos dels seus addictes) no en quedi pràcticament res? La revolució conservadora de 1979-1980, l’esfondrament del comunisme i la desregulació financera, sumades a les peculiaritats de la democràcia espanyola i a l’ambició d’una part de la classe política que va pactar la Transició i es va convéncer que enriquir-se era legítim i meritori van obrir un període de prosperitat per als grans capitals privats, com no s’havia viscut a Europa, des de principis del segle XX.
En conseqüència, tot el que ha vingut després ens pot semblar escandalós però era perfectament previsible: els privilegis per als culs asseguts en consells d’administració i de vigilància de les institucions bancàries (més interessats a beneficiar-se’n que a supervisar), l’estafa de les preferents, el frau de Bankia, l’escàndol de les targes de crèdit “gratis total”, la corrupció generada per la compenetració entre responsables polítics, especuladors i empreses amb vocació extractiva, el finançament a comissió d’alguns partits… i tot això agreujat pel cataclisme d’una crisi que ens ha empobrit i ha enviat la classe mitjana amb ambicions al purgatori de la supervivència.
Canviaran les coses, en els propers anys? Depén. Depén, sobretot, de la resignació de la majoria social que ha estat enganyada i burlada, de la resistència que encara puguin fer els agents polítics dels pactes del 78, de l’audàcia amb que s’empoderin nous col.lectius, a l’hora de dissenyar una nova palítica, un nou país (a Catalunya), una nova ètica i una nou projecte civil. Haurem de tornar a recórrer al pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat? Potser sí, perquè el que no podem permetre’ns (si volem recuperar un cert control sobre les nostres vides) és la continuïtat del llatrocini ni la instauració d’un clima moral de cinisme resignat que afavoreixi el continuïsme.
Publicat a SEGRE el 7 de desembre de 2014
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment