Skip to content

Què ha passat?

Fa anys, el sistema bancari inspirava respecte. El director de l’oficina i fins i tot l’oficinista que hi havia darrere el taulell apareixien, als nostres ulls, revestits d’una honorabilitat i d’unes maneres que ens deixaven convençuts que el món continuaria girant al voltant del sol de manera impertorbable i que els nostres estalvis o el nostre compte corrent estaven en mans d’una mena de casta sacerdotal impermeable a l’engany, al tripijoc i al pasteleo.

 

Què ha passat, en els últims anys, perquè d’aquest escenari aparentment rigorós (tampoc no n’era tant, ja que el franquisme era molt tolerant amb els pasteleos dels seus addictes) no en quedi pràcticament res? La revolució conservadora de 1979-1980, l’esfondrament del comunisme i la desregulació financera, sumades a les peculiaritats de la democràcia espanyola i a l’ambició d’una part de la classe política que va pactar la Transició i es va convéncer que enriquir-se era legítim i meritori van obrir un període de prosperitat per als grans capitals privats, com no s’havia viscut a Europa, des de principis del segle XX.

En conseqüència, tot el que ha vingut després ens pot semblar escandalós però era perfectament previsible: els privilegis per als culs asseguts en consells d’administració i de vigilància de les institucions bancàries (més interessats a beneficiar-se’n que a supervisar), l’estafa de les preferents, el frau de Bankia, l’escàndol de les targes de crèdit “gratis total”, la corrupció generada per la  compenetració entre responsables polítics, especuladors i empreses amb vocació extractiva, el finançament a comissió d’alguns partits… i tot això agreujat pel cataclisme d’una crisi que ens ha empobrit i ha enviat la classe mitjana amb ambicions al purgatori de la supervivència.

Canviaran les coses, en els propers anys? Depén. Depén, sobretot, de la resignació de la majoria social que ha estat enganyada i burlada, de la resistència que encara puguin fer els agents polítics dels pactes del 78, de l’audàcia amb que s’empoderin nous col.lectius, a l’hora de dissenyar una nova palítica, un nou país (a Catalunya), una nova ètica i una nou projecte civil.  Haurem de tornar a recórrer al pessimisme de la raó i  l’optimisme de la voluntat? Potser sí, perquè el que no podem permetre’ns (si volem recuperar un cert control sobre les nostres vides) és la continuïtat del llatrocini ni la instauració d’un clima moral de cinisme resignat que afavoreixi el continuïsme.

Publicat a SEGRE el 7 de desembre de 2014

Share Button
Published inOPINIÓOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: