Divendres, 7 de novembre, Gabriela Weiner va arribar a Lleida en tren, des de Madrid. Amb ella, la professora Mariona Visa i tres estudiants (Gemma Fontané, Clàudia Darder i Anna Pifarré) vam compartir dinar i cafè, abans de reunir-nos amb els aproximadament 45 estudiants que ens esperaven, en una aula del Rectorat de la Universitat de Lleida. Aquests alumnes de l'assignatura Creació de continguts en xarxa havien llegit Llamada perdida, una compilació de cròniques de la periodista peruana.
Jo havia llegit anteriorment Sexografías i alguns articles més de la Gabriela, publicats a El País, però no la coneixia/coneixíem i sobretot les meues alumnes sentien una gran curiositat per descobrir si era tan accessible, franca, oberta… com els feia pensar la lectura de Llamada perdida. Jo no sabia què pensar –escriptors i obra no tenen per què mantenir una determinada coherència– però estava segur que –pel cap baix– resultaria més simpàtica que Mario Vargas Llosa, posem per cas. De fet, a l'hora del cafè, mentre jo entrava a demanar les consumicions en un baret proper a la Universitat i elles estaven a la terrassa, les meues alumnes es van posar a parlar de trios i de parelles no convencionals amb la periodista peruana. En sortir, me'n vaig adonar de seguida i vaig creure que ja havien trencat el gel. Bé, de fet, vaig pensar que no hi havia hagut mai ni una gota de gel.
La sessió amb els i les estudiants va anar beníssimament. No van parar de fer-li preguntes i comentaris (la Clàudia Darder va oficiar de moderadora/esvalotadora) i tot va –per dir-ho en termes líquids–, tot va fluir…
La Weiner fa parlar del "lado salvaje de la vida", de la filòsofa queer Beatriz Preciado, de què malament es paguen les històries llargues i molt treballades, de l'existència de diversos tipus de bellesa (aquí, hi va haver una lleugera discrepància, de la banda de les alumnes-presentadores) i de moltíssimes altres coses interessants, professionals, profanes, divertides, suggeridores… Jo em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li com i on s'aplicar el gel de testosterona, però no vaig gosar. Recordem que hi havia els meus alumnes i les meues alumnes, tot i que ells i elles no em van semblar gens cohibits, en cap moment.
Estic segur que la generosa participació de Gabriela Wiener a la "nostra" classe ha estat molt valuosa. Confio que actuï com un estímul per escriure, en el cas d'alguns estudiants. Va ser, tant en el sentit més personal, com en el professional i acadèmic, una magnífica visita.
Cal dir, finalment, encara que la Wiener va resultar ser una persona simpatiquíssima, expressiva, intel.ligent i suggeridora?
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
bravo… que interessant!