Es tracta d’un dels conreus més antics d’Europa, amb més de 5.000 anys d’antiguitat. Es creu que com a conreu va aparèixer a Orient, poc després del blat. Abans es menjava com a gra sec i en forma de puré. Ara, els grans
verds i tendres dels pèsols constitueixen una de les verdures més
populars, però majoritàriament es consumeixen congelats.
Demà, 19 d’octubre, em quedarà el matí lliure. En tenia realment ganes. En conseqüència, aniré a l’hort
i sembraré, un any més, un bancalet de pèsols.
A casa nostra, el pèsol es planta ara, abans de l’arribada de l’hivern. Surt la planta i es passa els mesos d’hivern fent la viu-viu, de tal manera que l’hortolà s’acostuma a veure-la sobreviure i li agafa una certa mena d’afecte fins que finalment, a la primavera, esclata i dóna el seu fruit.
La pega més grossa dels pèsols és que cada planta de pèsol fa
una sola tija prima que es va enfilant i produeix no gaire més de deu tavelles. A cinc pèsols per tavella, ja veieu que no sortiran de cada planta més que una mica més de mig centenar de pèsols. És fàcil de calcular quantes plantes són necessàries per dur a taula un sol plat d’aquesta gustosíssima lleguminosa, encara que aquesta desproporció no és pas una qüestió exclusiva dels pèsols.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Reblogged this on Celler-Adocse.