Skip to content

Per una Lleida republicana

A Lleida, el canvi és possible

Intervenció de Miquel Pueyo en l’acte de presentació de la candidatura a la Paeria de Lleida

Bon vespre, lleidatans, lleidatanes, gràcies per ser aquí. He gosat fer el pas d’acceptar aquesta candidatura per diversos motius i el principal és trobar-me acompanyat d’un grup de persones d’edats, trajectòries i talents diversos. Junts hem posat en marxa un moviment integrat per un partit (Esquerra Republicana), per un grup procedent de la tradició del socialisme català que té les seues arrels en Serra i Moret, Marta Mata i en Pasqual Maragall, i per una plataforma cívica (Lleida Republicana), que aviat es presentarà públicament.  Junts farem un programa de compromís amb la ciutadania i una llista oberta, transversal i acollidora, composada per persones íntegres i competents –algunes, sense militància en cap partit–, disposades a treballar per la ciutat, posant el nosaltres per davant del jo. Hi estem treballant des del mes de juny i aviat en coneixereu més detalls.             

Com sabeu, avui havíem de ser a la plaça del dipòsit, però el pronòstic meteorològic ens ha fet saltar a l’altra banda de la rambla d’Aragó i val a dir que em fa, tanmateix, una certa il.lusió, que l’alternativa forçosa sigui aquesta sala que duu el nom d’una persona tan estimada com  Víctor Siurana. En aquesta rambla on encara hi ha el palau del bisbe, hi havia  –a la part de dalt– l’antiga presó, la Maternitat –on ara hi ha la Biblioteca–; tenia un gran passeig central, on s’instal.laven les firetes, i tot plegat justificava un poema de Josep Estadella i Arnó, que potser algú deu recordar i que deia així: “L’orfe, el pres i el capellà/que es donen la mà./El senyor Bisbe que s’ho mira,/i, pel maig, la rialla d’una fira.” Dins el clos de l’antiga muralla, on comença el barri antic, a l’altra banda de la rambla, hi vivien pagesos, menestrals, paios i gitanos; després van arribar els que venien d’Andalusia i d’altres comunitats, buscant oportunitats de progressar; finalment, nous immigrants que fugen de la pobresa, de la guerra o del canvi climàtic. Constitueixen més del 50% de la població del barri antic, però la seua integració política i la seua  incorporació a la ciutat com un espai de deures i de drets (al treball, l’habitatge, l’educació i la resta dels serveis públics) és encara incompleta. La feina a fer és molta, en tots els sentits; no es pot negar que hi ha tensions, però la integració i la convivència són objectius irrenunciables del conjunt de la societat.  El barri antic de Lleida on alguns vam viure la nostra infantesa –en el meu cas, entre el carrer Nou, Sant Martí i el carrer Gairoles– només existeix en la nostra memòria. La gestió de la Paeria ha estat erràtica; l’Empresa Municipal d’Urbanisme no ha fet gaire urbanisme i encara menys habitatge, però s’ha endeutat d’una manera més que imprudent… i en el saldo d’aquesta gestió hi ha fracassos tan sonats com el del Districte Mercat del Pla; una proposta glamurosa que ha acabat en no res i que només ha deixat panells i indicadors de negocis que ja no existeixen. Més que “esponjat”, el barri antic  s’ha evaporat. Està ple de solars buits i de cràters. No s’ha sabut fer comunitat, no s’ha revertit l’exclusió, malgrat l’esforç que han fet alguns particulars o col.lectius i el barri antic continua essent  un dels reptes més urgents que té la nostra ciutat.              

Som aquí, però, per traçar un arc lluminós entre la memòria de molts lleidatans i lleidatanes que encara són vius i el futur de la canalla que encara no ha fet els deu anys. Som aquí per animar-vos a desbordar pacíficament l’escena política dominada per la casta d’aquesta ciutat, que és en bona part hereva del provincianisme tradicional. Som aquí per incomodar la tranquil.la aliança  entre la crosta de sempre i la dels beneficiaris del règim del 78. Una aliança que funciona  perquè les coses essencials no canvïin i perquè el poder passi d’una mà a l’altra, però no se’ls escapi mai. Som aquí també per dir que ni tenim ni busquem enemics personals, però donem aquest pas per fer coses que sempre ens han dit que eren impossibles, per canviar les coses que sempre s’han fet de la mateixa manera i per tocar els temes que sempre ens han dit que no es podien tocar.              

Us proposem un compromís amb la ciutat i també us volem explicar –i ho fem en un espai pública,  no en un despatx, ni en una entrevista en un mitjà– que –exactament igual que altres forces independentistes i republicanes— nosaltres no farem aliances preelectorals, per quatre motius que resumiré. Primer, perquè els resultats de 2015, per exemple, demostren que 2 i 2 no fan 4, en matèria de llistes, i que determinades coalicions no amplien la base electoral del sobiranisme. Segon, perquè Lleida té les seues pròpies dinàmiques i la seua llista de reptes i de projectes, i és legítim que els ciutadans expressin les seues preferències en matèria d’equipaments comercials, de tributs o d’educació. Tercer, perquè la creació d’un front independentista en format de llista única deixaria fora els sectors republicans que també defensen el dret a decidir sense definir-se com a independentistes i, en canvi, aplanaria el camí a aquells que s’engreixen amb la confrontació i que es presenten com el vot espanyolista útil per reinstaurar el 155 i arrasar les nostres aspiracions aspiracions nacionals i republicanes. Quart, perquè des de 1931, a través de totes les vicissituds històriques que ha passat el nostre país –ara, amb Oriol Junqueras empresonat i Marta Rovira, a l’exili, dilluns passat fèiem memòria de l’afusellament del president Companys–   Esquerra  no s’ha arrupit mai, ha defensat sempre un projecte català i republicà, i ho fa fet sense cap taca que enlletgeixi la integritat de tots i cadascun dels seus electes, i aquesta herència que hem rebut ens obliga a ser encara més meticulosos.                        

El nostre compromís és ferm i clar: liderar o  participar (en funció de la voluntat expressada per l’electorat) en un projecte de canvi d’inspiració republicana per a Lleida, obert al consens i a la convivència, i pacíficament però clarament oposat al bloc dels partits polítics que han votat i han implementat a Lleida el 155, i que encara és hora que manifestin una engruna de respecte o una mínima preocupació pels lleidatans i lleidatanes que van ser atropellats violentament l’1 d’octubre de l’any passat. La violencia desplegada contra ciutadans i ciutadanes pacifiques no té absolutament cap justificació i mereix una excusa i una investigación.  Per què un govern republicà, independentista i inclusiu pot recuperar la convivència? Precisament perquè no hi ha convivència possible que s’aguanti sobre la por ni sobre l’empresonament, la investigació o l’exili dels que discrepen. Cuixart, Sànchez, Bassa, Forcadell, Forn, Junqueras, Rull, Turull, Gabriel, Rovira, Valtonyc, Santiago Serra, Toni Albà, El Jueves, Willy, Pesarrodona i els centenars d’imputats, investigats i condemnats per exercir els drets democràtics… som amb vosaltres i ens donarem –els uns als altres— tot el suport que faci falta, ara i mentre calgui.              

Hem viscut 40 anys de govern d’un mateix partit; un partit que ha instaurat a Lleida un model d’alcaldia hereditària, en què el nou candidat és propulsat a l’alcaldia, sense haver estat elegit pels ciutadans, uns mesos abans de les eleccions. Sabem perfectament com funciona, aquesta joc de mans, i haurem de pagar un extraordinari i car  exercici propagandístic perquè sembli com si el nou alcalde hagués caigut del cel, perquè sembli com si el nou candidat que presentarà el PSC no hagués posat mai els peus abans, a la Paeria. Tenim la convicció que la ciutat necessita un canvi, tant per higiene democràtica –40 anys són molts– com per superar el tacticisme actual, reformar l’estructura d’una ciutat al servei d’uns pocs i impulsar un projecte de per a Lleida,  pensant en els propers 25 anys. Algú em pot contestar que el balanç d’aquests 40 anys és heterogeni i no seré  tan injust ni tan ingenu de no reconèixer que hem de prendre en consideració tot allò que s’ha fet en positiu. A començaments dels 80, la Paeria va sintonitzar amb la voluntat de transformació i dotació de serveis de la ciutat, però a poc a poc va anar renunciant a l’objectiu de recuperar i transformar i va passar a apostar per un model d’expansió i creixement il.limitat, al servei de l’especulació financera i immobiliària i no del benestar dels ciutadans. Encara més, els últims anys d’aquesta època han estat  marcats per un acord de legislatura signat a l’inici del mandat entre el partit del Sr. Ros i del Sr. Larrosa, i Ciudadanos, al qual s’ha afegit el PP. Un mandat que ha desembocat en un final d’etapa sense idees, ple de mesquinesa  i marcat per interessos personals.              

Davant per davant de l’alternativa republicana ens trobarem uns partits polítics que han colonitzat les institucions on han governat, uns mitjans de comunicació majoritàriament institucionals, algunes associacions teòricament cíviques, però que han teixit complicitats de tota mena amb el poder, i amb una nòmina de poderosos grups de pressió compromesos amb el manteniment de les coses tal i com són ara. És a dir, compromesos amb  l’hegemonia dels diners per damunt de les persones. Una hegemonia que ha augmentat la desigualtat i que, en la pràctica, ha fet possible una economia al servei d’una minoria i no del bé comú.  Per cert, hi ha molts motius per pensar –això caldrà esbrinar-ho amb una auditoria de la Paeria i de les empreses vinculades, quan arribem a l’alcaldia— que  l’estat de les finances municipals és preocupant –l’ajuntament afronta un pla de sanejament, ara mateix– i que s’han contret deutes abusius, que van contra els interessos dels ciutadans i dels contribuents. 210 milions d’euros de deute acumulat, entre la Paeria i l’EMU –per a un municipi que n’ingressa uns 160 a l’any— és una xifra inquietant, perquè aquest és el deute financer però encara cal afegir-hi el deute comercial, que constitueix una incógnita.            

Pensant en la ciutat dels propers anys, faré un resum dels 7 eixos que treballarem  de manera oberta i participativa, i que descriuen la Lleida que volem.

  1. Lleida, ciutat amb valors republicans, dialogant i cooperadora amb el seu entorn metropolità; que ambicioni més ser la segona capital catalana, que no pas una capitalitat provincial del segle XIX, i que s’identifiqui amb el projecte d’una República catalana per a tothom.
  2. Lleida, ciutat compromesa amb els drets civils, sensible a la seua memòria històrica, bel.ligerant amb el pensament autoritari i el feixisme, i activa en el perfeccionament de la democràcia i la defensa de les llibertats.
  3. Lleida, ciutat de les persones i del bé comú; dels drets reconeguts en la Carta de Ciutadania; feminista; oberta a la lliure expressió de totes les identitats i orientacions sexuals; activa contra qualsevol tipus de discriminació, i que treballi per col.locar el sentit de la vida i la felicitat de l’ésser humà en el centre de totes les coses.
  4. Lleida, ciutat educadora; culturalment crítica i creativa; oberta i activa en la recerca; amb garanties educatives i igualtat d’oportunitats per a tothom; on es preservi on el cooperativisme, la petita i la mitjana empresa prenguin la paraula, i que aspiri a situar-se a l’avantguarda de les noves tecnologies i de les empreses saludables.
  5. Lleida, ciutat amable; saludable; amb un entorn no contaminat; amb una mobilitat local i regional més sostenible; segura; que preservi i gestioni els valors socials, productius i paisatgístics del mosaic territorial de l’Horta; que “funcioni”, en tots els sentits i en tots els barris, i amb un urbanisme transformador, que prioritzi l’espai públic i que garanteixi el dret a l’habitatge. .
  6. Lleida, ciutat de la transparència, l’administració oberta, el bon govern; compromesa amb la lluita contra la violència invisible o visible (contra les dones, els infants, els contractats en condicions indignes…), i contra qualsevol mena de corrupció, frau o favoritisme, i que asseguri serveis públics de qualitat.
  7. Lleida, motor de la participació ciutadana; oberta a la deliberació directa; compromesa amb el debat i el consens en els grans temes de ciutat, i aliniada amb la representació directa de la voluntat popular, per superar les limitacions d’una democràcia representativa que únicament ens crida a votar un cop cada quatre anys.

 Els nostres adversaris voldrien que creguessin que no hi ha esperança, que no tenim cap força, que no hi ha motius per mobilitzar-se, que mai no podrem guanyar. Ens diran que som ingenus, que el canvi no és posible, que les coses són complicades i que faríem bé de deixar-les en mans dels de sempre. No és veritat. La Paeria té recursos, personal, gestors i experts… fan la seua feina i n’hi ha molts que la fan bé, però la direcció cap a on volem d’anar la pot fixar i l’ha de fixar la ciutadania.            

Si de tots aquests eixos m’obliguessin a triar-ne un, només un, per col.locar-lo al davant de tots, em costaria, però contestaria de la mateixa manera que ho va fer José Mujica, l’expresident d’Uruguai que va constituir un exemple de sobrietat honesta i que va aconseguir reduir les desigualtats en el seu país, sense aturar el creixement econòmic. Ell contestava que triaria sempre   l’educació, com a prioritat, i tot allò que fa possible que l’educació funcioni i, a mitjà termini, provoqui canvis favorables, en tots els ordres de la vida. Una bona educació exigeix recursos, no és barata, però com va dir una vegada Derek Bok, rector de Harvard: “si l’educació li sembla cara, provi vostè amb la ignorancia”.            

Estic segur que és possible ser políticament efectiu i al mateix temps ser  benevolent i senzill, i crec que un bon govern municipal s’ha d’alimentar de persones competents i íntegres que compleixin les seues funcions per un temps limitat. Com a ciutat i com a societat urbana complexa, Lleida i els lleidatans i lleidatanes  han de recuperar protagonisme i empoderament,  enfront d’un excés d’intervencionisme i de protagonisme, per part de la classe política dirigent. En una societat lliure, no hauria d’haver-hi interferències partidistes en l’acció cívica i social, ni clientelisme; ni s’hauria de caure en la temptació de  voler supervisar, teledirigir o vampiritzar les estructures i les energies de  l’empresariat, dels sindicats, de les associacions, de les entitats. Cal deixar enrere el narcisisme, l’ambició com a com a motor i cal absolutament evitar convertir els quatre anys d’una legislatura en una permanent campanya electoral de la següent.             Ningú no hauria de caure en la temptació de fer gravar el seu nom en centenars de plaques inaugurals mentre, en canvi, se silencien  els noms dels seus autors, dels que hi han treballat amb les seues mans o dels que n’han tingut la idea, perquè cap persona individual no pot –llevat que estiguem parlant de l’antic Egipte i no d’una societat democràtica– atribuir-se el mèrit d’una obra que és de tothom. Lleida ha de ser la seua Paeria, però no només. Lleida és molt més que la seua Paeria i ha de poder desplegar lliurement les seues idees, les seues energies i els seus projectes, i fer-ho amb llibertat, igualtat de drets i de forma autónoma.            

Tot això que avui he començat a compartir amb vosaltres, que sou la ciutat, no puc fer-ho sol; ni en sabria; ni sentiria cap mena de satisfacció, aïllat en un despatx. Fa més de 30 anys que he assumit intermitentment responsabilitats polítiques i que he tornat gustosament a la meua feina de profesor, en aquesta mateixa casa.  Mai més de 8 anys, perquè voler estar sempre en tot és una mostra de debilitat.  Crec que els mitjans són tan o més importants que les finalitats i que hi ha d’haver una coherència comprovable entre els valors que defensem –la sobrietat, la conciliació entre el treball i les responsabilitats familiars, la sinceritat…– i la manera com fem les coses i com vivim .               

Avui comencem a escriure junts el relat del que ha de ser Lleida i de com hem de gestionar la Paeria en els propers anys, en un segle en què les institucions més importants seran els ajuntaments i el món funcionarà cada vegada més com una xarxa de ciutats, perquè són les que tenen coneixement, proximitat i intel.ligència col.lectiva. Us proposo de participar en aquest projecte, que té vocació d’alternativa de govern, a Lleida –una alternativa viable, realista i ambiciosa al mateix temps–,  i el que us demano –en la mesura i de la manera que pugueu i sapigueu, perquè podeu i en sabeu molt més del que alguns es pensen– és que participeu en el seu disseny, en la seua popularització i en la seua implantació.            

Viure no és vegetar i fer política no és competir en un mercat on es despatxen respostes prefabricades, en sèrie. Tenim dret a aspirar a una vida plena i a treballar per fer de la ciutat una comunitat d’afectes mutus, econòmicament segura, emocionalment sana i construïda amb vincles de qualitat. En començar aquest camí que ens ha de dur a la Paeria, saludo i abraço a tothom, saludo i abraço absolutament a tothom: als que encara no tenen edat de votar però tenen tot el dret a heretar una ciutat saludable; a les famílies (sigui quina sigui la seua composició); a les moltes persones que –de grat o per força– viuen soles; a les persones jubilades que tenen el coratge de continuar ajudant els seus fills, i a les que necessitarien ajuda i no en reben; a tots aquells que es mouen en la frontera amb l’exclusió, als que no surten de la precarietat; als que han vingut de fora i ja són o seran  lleidatans … i m’adreço finalment i d’una manera molt especial als que tenen més o menys l’edat i el cor dels meus alumnes; a la joventut de Lleida, que té a les  mans la capacitat per lliurar la seua vida a una finalitat noble, i ho faig per recordar-los que la seua  força i la seua indignació són imprescindibles per canviar aquesta ciutat.            

Permeteu-me que acabi fent una reflexió que no m’avergonyeix. Crec que la bondat de les accions d’unes persones sobre unes altres és una de les forces més poderoses de la vida. Crec que l’acte més revolucionari és confiar en l’altra persona. Pot semblar petita i poca cosa, aquesta dosi d’absurda bondat que hi ha dins de cada persona, però també pot constituir una força immensa, si ens empeny a comprometre’ns a fer una política resistent davant d’allò que degenera; una política que recuperi  allò que s’havia deixat fer malbé; una política que provoqui un canvi, per petit que sembli, perquè de vegades n’hi hauria prou d’empényer una miqueta aquell mur o aquell altre… i així amb totes les coses, per aconseguir un canvi significatiu. Pocs centímetres serien suficients per la magnitud del sofriment, pel nombre de víctimes de la injustícia, i per donar gruix i ales a la capacitat transformadora de l’esperança, de la resistència i de la fortalesa que se’n desprén.            

Volem construir una República de tothom, per a tothom i construïda entre tots, i aquest objectiu passa per una mobilització no violenta contra la repressió, però també per implicar-se amb un canvi que obri el camí a una nova societat, i això passa també per ser políticament decisius en totes les institucions i per governar a la Paeria. Sense acció no hi ha transformació. Impulsem entre tots i totes aquesta acció, amb tota la força que tenim. Moltes gràcies per la vostra atenció, pel vostre suport i per la vostra confiança. Endavant!, endavant!, endavant!    

Share Button
Published inPOLÍTICA

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: