Ja som un altre cop en campanya. Dilluns passat, en el simposi sobre llibertat de premsa organitzat pel Col.legi de Periodistes la Universitat de Lleida, discutíem sobre els diversos obstacles que s’oposen a la llibertat d’expressió. Carles Prats, editor del TN Migdia, va criticar un cop més la
imposició a Espanya, des de 1982, de la cotilla dels blocs electorals. Com sabeu, des d’aquell any, la legislació electoral determina que, durant la campanya, els mitjans de comunicació públics informin dels partits en funció dels resultats obtinguts a les últimes eleccions, i no de l’interès informatiu o de la realitat del que estigui realment passant. El sistema imposa un minutatge estricte que privilegia els partits més votats –de fet, respon a un pacte entre aquests–, prohibeix als professionals aplicar criteris periodístics i allunya, encara més, la ciutadania del funcionament d’un sistema polític que es percep com a immobilista i parcial.
Els professionals dels mitjans públics catalans i el Col·legi de Periodistes de Catalunya han estat els més actius, a l’Estat espanyol, contra la imposició dels blocs electorals, han exhaurit totes les instàncies jurisdiccionals espanyoles i finalment han decidit presentar una demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, contra aquesta pràctica caciquista que a Europa només aplica –en una més de les seues singularitats immobilistes—el sistema polític espanyol.
En la meua opinió, la utilitat dels blocs electorals, des del punt de vista dels interessos dels partits majoritaris que n’han imposat l’aplicació, no és tant aconseguir que aquells que controlen el sistema incrementin espectacularment els seus vots, sinó amagar l’existència d’opcions alternatives i reforçar la desmobilització de l’electorat i/o la convicció, per part d’amplis sectors socials i d’edat, que no és possible introduir canvis significatius en el sistema. O sia, escenificar una batalla simbòlica –una mena de “moros i cristians” en termes partidistes i publicitaris– que impedeixi una confrontació política real i garanteixi que l’oscil.lació dels resultats no comprometrà la continuïtat d’un règim d’oligopoli polític amb una vocació profundament immobilista.
Publicat a SEGRE el 15 de maig de 2015
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment