A les 9 del matí de dimecres passat, el Sewol va emetre el senyal de socors, a dos quarts de 10 van arribar els helicòpters i els guardacostes, i a dos quarts d’onze el vaixell coreà amb 475 passatgers va acabar d’inclinar-se i va quedar cap per avall. De resultes del naufragi, 273 membres d’un passatge constituït majoritàriament per estudiants de batxillerat han estat donat per desapareguts i ahir al matí s’havien recuperat 28 cadàvers.
Corea del Sud és un dels 20 països més rics del món i el seu sistema educatiu està considerat un dels millors, encara que autoritari i força competitiu. De la tragèdia del Sewol, allò que més m’ha fet ballar el cap ha estat la divulgació de les converses i missatges de text que gairebé tots els batxillers van intercanviar amb els seus pares, mentre el vaixell s’enfonsava. La majoria eren d’aquesta mena: “Papà, el vaixell s’enfonsa. Sóc al llit amb el salvavides posat. Què he de fer?”, “El meu camarot s’ha inclinat uns 45 graus. El meu mòbil no funciona bé. Què faig?” S’ha de dir que la megafonia del vaixell va continuar ordenant a tothom que no abandonés la nau (mentre el capità i alguns tripulants ho havien fet en el primer moment) i, per tant, és possible que una barreja de confiança cega en l’autoritat i d’immaduresa, per part dels nois i noies que protagonitzaren un naufragi que va durar gairebé una hora i mitja, contribuís a dur-los a la mort. En contrast amb la irresponsabilitat del capità, que va abandonar veloçment el vaixell, també s’ha sabut que el subdirector del centre on estudiaven els joves es va penjar d’un arbre, prop del gimnàs on les famílies esperaven notícies dels desapareguts, perquè se sentia responsable d’haver estat rescatat.
A la fi, el drama naval del Sewol es convertirà en una tragèdia difícil de jutjar sense haver estat a bord, curulla de preguntes i d’hipòtesis, però seria bo que les famílies i l’administració coreana coreà reflexionessin sobre com eduquen els seus fills i quina pot haver estat la influència d’aquesta educació, a l’hora de no haver reaccionat, en una situació tan dramàtica, fent alguna cosa eficaç més que atendre les indicacions d’una megafonia enganyosa o telefonar a casa.
Publicat a SEGRE el 20 d'abril de 2014
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment