Algun dia em desperto sobre un quart de set de la matinada. Sé que encara em queda una hora per continuar dormint, però em quedo uns minuts escoltant, des del llit i amb l’habitació encara a les fosques, gràcies a les persianes, una intensa piuladissa d’ocells, una tocada optimista d’éssers emplomallats de totes les mides i colors que s’avisen, se saluden o cerquen parella, en aquestes primeres hores del dia. Vaig llegir una vegada que les aus tenen un aparell fonador connectat directament als bronquis i associat a una sèrie de sacs pneumàtics que funcionaria, si fos un instrument construït per la mà de l’home, com una combinació de tubs d’orgue i cordes de violí, i em sembla una comparació prou vívida.
Tanmateix, quan em desperto durant a aquest concert matiner, em planyo de la nostra (si més no, de la meua) incapacitat per donar nom a la majoria d’aquestes aus, pel fet d’haver crescut i de viure en una societat urbana que ha perdut una gran quantitat de coneixements i de paraules per referir-se a la naturalesa i a l’entorn, de la mateixa manera que hem extraviat el nom i l’existència d’una gran nombre de fruits, grans, herbes… que han estat substituïts per un nombre limitat de varietats estandarditzades. Un lingüista diria que només podem gestionar bé allò que coneixem i únicament coneixem allò de què podem parlar; és a dir, allò que té un nom i que som capaços d’individualitzar dins la categoria dels arbres, els ocells o les herbes.
I tanmateix (donat que no tots podem aprendre a reconèixer les veus dels ocells, els noms dels arbres o dels insectes…), ens resta una opció més simple, que passa per concedir més atenció als nostres sentits i a incorporar-los més robustament al trellat de la memòria. Colors, sons, olors, silencis i ambient sonors podrien esdevenir, a poc que ens aturéssim de tant en tant i ens hi fixéssim una mica més, en una part més important i més confiable de la matèria dels somnis i de la pasta dels nostres records.
Publicat a SEGRE el 13 de maig de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment