Des que la política va ser posada a les ordres de les finances i de l’economia, vivim amb por. La revolució conservadora, l’esfondrament del bloc soviètic, la globalització financera i la desregulació han provocat un increment tan ostensible de les desigualtats que els grans capitals han
experimentat uns beneficis com no s’havien tornat a veure, des de 1913. I vivim amb por: de la violència dels que encara tenen menys que nosaltres, de perdre la feina o no trobar-ne, de no aconseguir emancipar-nos, de no tenir recursos per afrontar les dificultats de la vellesa o la malaltia i la decrepitud…
Crec que la sensació preponderant és que no controlem la situació, ni com a individus ni com a comunitat, i que políticament no tenim (o hem perdut) la capacitat de regular els factors que influeixen sobre la nostra condició d’éssers humans i que determinen els límits de la nostra llibertat. Tanmateix, aquesta no és una situació espontània, sinó que ha estat impulsada i sostinguda per forces interessades a mantenir-nos en la situació actual. Aquestes forces no són únicament polítiques, econòmiques o militars, sinó també simbòliques i mentals, i en part es pot dir que treballen des de l’interior de les nostres consciències.
És possible que la militància política tradicional estigui en crisi, però no es pot negar que tot és política i cadascú de nosaltres s’hauria de plantejar si està d’acord o no amb aquest sistema; si vol formar part del problema o de la solució… La dimensió política continua essent transcendental però això no implica automàticament que l’esforç per introduir canvis polítics i econòmics substantius, en les nostres societats, sigui més important que el que realitzem, simultàniament, per transformar les mentalitats i les consciències.
Publicat a SEGRE el 17 de maig de 2015
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment