Skip to content

Memòria de la política

Felicitat és un concepte massa grandiloqüent. Prefereixo pensar que la felicitat és aixecar-te aviat en dissabte i aprofitar la treva de la calor  en aquestes hores, comprar el diari, fer un cafè en una terrassa –mentre una nena de no més de set anys, amb un nen petit als braços, que marraneja, posa pau en un grupet d’infants més petits, que discuteixen per unes llaminadures–, i comprar tres escamarlans, una sípia i algunes clasques per

fer arròs de peix. Com que és dissabte, fullejo un parell de diaris –un amb el titular “Tancant llistes”, l’altre afirma que els bascos volen seguir essent espanyols–, assaboreixo aquesta abraçada d’aire fresc que no durarà gaire i me’n torno a casa.

I més enllà del debat interminable sobre què som, on anem i quines llistes farem, em tornen al cor  fragments de la felicitat passada, esfilagarsats com els núvols de cotó fluix d’aquest matí de juliol. Em vénen al cap les eleccions en què vaig fer campanya per Nacionalistes d’Esquerra –no estic segur si era 1980 o 1984, però recordo que els caps de llista a Lleida eren grans figures com Maria Rúbies o Víctor Torres— i (naturalment) nosaltres no vam fer ni cinc de calaix. 1987 va ser l’any de la Crida nacional a Esquerra Republicana i ens vam tornar a il.lusionar, i l’any 1988, de la mà de Víctor Torres i amb el suport generós de Maria Rúbies, vaig ingressar en el Parlament de Catalunya.

Per què recordo tot això, em pregunto, mentre faig el sofregit i comença a fer més i més calor? Em sembla que el pas del temps em fa pensar en la importància dels fracassos benintencionats; en les mirades de superioritat que ens han estat adreçades; en la por a comprometre’s de tantes bones persones; en el viatge de l’extrema esquerra  a l’status quo, per part d’altres; en el sabor agredolç de la política a temps complet; en la força destructora que amaga el poder i en com enfosqueix la mirada de qui el posseeix… i acabo, inevitablement, buscant i citant aquell consell que donava –sense aplicar-se’l, com és natural— l’exprimer ministre francès Georges Balladour: “Voler estar sempre en tot és una feblesa. Pitjor encara: és ridícul.”

Publicat a SEGRE el 26 de juliol de 2015

Share Button
Published inOPINIÓPOLÍTICA

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: