Una mica precipitadament, qualifiquem el llatí de llengua morta, encara que continuï essent la l’oficial de l’estat vaticà, potser perquè a Espanya encara hi ha qui recorda l’enfrontament protagonitzat per dos il.lustres del franquisme: José Solís Ruiz, la cara somrient del Règim, cridant a José Luís Villar Palasí, el pare de l’EGB, allò de “menos latín y más deporte”, i Villar Palasí contestant-li que “gracias al latín a los nacidos en Cabra se les llama egabrenses”. Amb el pas del temps, sense cap mena de dubte hem d’admetre que ha estat l’esport –més ben dit, el futbol—el vencedor absolut en aquesta confrontació. Solís Ruiz tenía raó.
L’ús del llatí havia quedat reduït a començaments del XX a algunes disciplines científiques, però era la llengua de l’església catòlica, que va continuar utilitzant-lo en la litúrgia fins concili, i encara avui hi ha defensors de la seua recuperació com a llengua vehicular en la comunicació internacional, tal i com ho va ser a Europa, fins a principis del XIX. Són els paladins del llatí viu en què es publica el diari digital Ephemeris, on podem llegir, per exemple, que “Bellum civile in Syria exardescit” o que (tornant al futbol) “Manipulus Italicus, defatigatus et ineptus, certamen supremum Europaeum contra Hispanos 4-0 misere perdidit”. A Alemanya i a Finlàndia hi ha emissions radiofòniques regulars en llatí i sempre que Finlàndia ocupa la presidència de torn de la Unió Europea l’afegeix a les oficials de la Unió, en què es tradueix i edita tota la documentació del període.
Curiosament, en els països on es parlen llengües romàniques, filles de la llatina, com a Espanya o Catalunya, l’interès és molt menor. Hem aconseguit d’oblidar el poc o molt llatí i grec clàssic que havíem après, el nostre coneixement mitjà de llengües internacionals és dramàticament baix i, en conseqüència, el nostre aïllament lingüístic ha augmentat. La imatge de Mariano Rajoy, fent una rialla de compromís, mentre l’envolten els caps de govern europeus que no l’entenen i als quals ell tampoc no entén resultaria risible, si no fos dramàtica.
Publicat a SEGRE el 19 d’agost de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment