Dimecres vaig ser al museu de Tàrrega, per participar en la presentació del llibre d’Ignasi Aldomà titulat Paisatge, país, patria. Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible, amb l’autor i el mateix Vallverdú. Va ser el vespre de la crescuda de l’Ondara i del Sió, i el centre de Tàrrega, amb els seus porxos i casals de pedra, banyats per una pluja incessant, feien pensar en els carrers de Compostela.
La longevitat de Vallverdú (va néixer a Lleida l’any 23), la diversitat i el gruix de la seua obra permeten afirmar, en paraules d’Ignasi Aldomà, que “el catalanisme republicà de Josep Vallverdú basteix un pont entre la Segona República i, potser, la segona transició o la independència”. Un servidor és del parer que no hi ha ningú a Catalunya –almenys, del relleu de Vallverdú— que simbolitzi millor i que hagi escrit tant sobre i durant aquest dilatat període històric. En relació a Ponent (aquesta denominació que neguiteja alguns polítics lleidatans-), Ignasi Aldomà ha escrit: “vindria a ser com una gran comarca [que]de vegades costa de reconèixer. Potser a la Vall del Corb o en alguns punts de la Segarra no s’hi senten prou […]El vincle l’ha de crear Lleida […]El Ponent té una identitat física molt clara però la capital ha de reconèixer la plana perquè funcioni com a territori.” Té raó. Quan, en canvi, la ciutat de Lleida pretén imposar una capitalitat més aviat burocràtica que no pas oberta generosament al seu entorn; quan vol manar i absorbir, més que no pas liderar i atreure, s’equivoca i manifesta una notable inseguretat. En paraules textuals de Josep Vallverdú, “Lleida s’ha conformat a ser una capital comarcana i de serveis, no ha aconseguit atreure i influir la regió que l’envolta.” Tot això, dit des de Tàrrega, una ciutat amb una gran vocació de capitalitat cultural, duu a imaginar-se –en parlàvem, al cotxe, l’Ignasi i jo— què diferent seria el panorama d’aquest Ponent si una Tàrrega una mica més gran hagués pogut competir, interactuar i dialogar amb Lleida, en els darrers trenta anys.
Publicat el 27 de novembre de 2016, a SEGRE
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment