Vivim en un món profundament desigual, d’una desigualtat flagrant i gens retòrica. Si el planeta fos un poble de 100 habitants, n’hi hauria 47 que passarien gana o s’alimentarien insufiicientment , 24 que no tindrien accés a l’electricitat i 13 que dedicarien la major part del dia a carretejar aigua. Fins i tot en la banda “rica” del món (a Catalunya, sense anar més lluny) la pobresa severa (persones que no poden pagar les factures, que no tenen frigorífic, que no tenen telèfon…) s’ha multiplicat per cinc, des de 2008, i afecta un 4’98% de la població. Un 13% dels catalans són pobres, malgrat no haver perdut la feina (a Europa, el 8’5%), el 24’40% es gronxa en la frontera de la pobresa i un 60% de les famílies passa dificultats per arribar a finals de mes.
Podem viure segurs i moderadament satisfets, en aquestes circumstàncies? ¿No ens sentirem cada cop més en perill, més acorralats per la desesperació dels exclosos, tant els autòctons com els desesperats de tots els continents, que no podran ésser continguts indefinidament per unes fronteres cada cop més poroses?
Quines opcions tenim? D’una banda, emergiran moviments extremistes i autoritaris, que ens proposaran d’intercanviar llibertat i justícia per seguretat. De l’altra, podem resignar-nos al que Italo Calvino escrivia en el seu llibre Les ciutats invisibles (“l’infern dels vius no és alguna cosa que serà: si n’hi cap, d’infern, és el que ja és aquí, l’infern que vivim cada dia, que formem entre tots.”), i fer com si no en fóssim conscients. Un cop evaporades les utopies revolucionàries (en part, perquè sempre han acabat desembocant en el terror: la revolució francesa, la soviètica, la dels kmers rojos de Cambodja), potser només ens quedarà una tercera opció, tal i com la descriu el mateix Calvino: “buscar i saber reconèixer quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai.”
Publicat a SEGRE el 5 de maig de 2013
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment