Skip to content

Les veus de la meua infantesa

Mirant cap a la meua infantesa, sento molts cops la veu del meu pare, veig els seus gestos, sento la seua olor… i, en canvi, no em passa el mateix amb ma mare. Fa uns dies,  anant a llençar la brossa (la nit era suau, el fred ens havia  concedit una treva) vaig tenir una intuïció, la sensació vaga d’haver trobat una resposta a una pregunta que no m’havia fet explícitament.

 

Infantesa

I si no sentís la veu de la meua mare, no veiés els seus gestos… perquè ella és dins meu? O sia, perquè el que jo dic, sento i penso potser és el que ella devia dir, sentir i pensar quan jo era un infant. Sembla unahipòtesi raonable. I ara podria comunicar-me amb ella si escoltava prou endins de mi mateix? Això ja és més difícil.

Share Button
Published inOPINIÓ

4 Comments

  1. Preciós Miquel! M’has fet emocionar al recordar als meus tambe, gràcies

    • Gràcies, Jordi. És bonic emocionar-se de tant en tant… i no fer-ho sols.

  2. Dolors

    La mare ens regala moments de relació molt simples i alhora molt tendres i profunds en aquesta presència seva, no tan absent com semblaria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: