Es coneix com a Treva de Nadal un breu alto-el-foc no oficial que va tenir lloc l’any 1914, entre les trinxeres alemanyes i britàniques, durant la I Guerra Mundial. La nit del 24 de desembre Va començar la nit del 24 de desembre de 1914 quan els alemanys van decorar les seves trinxeres i es van posar a cantar Stille Nacht (Nit de pau). De l’altra banda, els britànics van començar a cantar nadales i a intercanviar felicitacions. Finalment, soldats d’un i altre bàndol van fer cap a camp obert per intercanviar petits obsequis i enterrar els cossos que hi havien quedat. Aquesta Treva apareix escenificada en les pel.lícules Oh What a Lovely War, de Richard Attemborough, en la francesa Joyeux Noel i en el video de Paul McCartney Pipes of Peace (1983).
En els anys que encara va durar la guerra, els alts comandaments respectius es van assegurar que no es reproduís una escena similar, a base d’ordenar bombardejos d’artilleria en els dies anteriors i canviar les posicions que ocupava cada unitat, per evitar que els soldats d’infanteria es familiaritzessin amb els seus oponents.
Algunes històries, probablement apòcrifes, es refereixen a la celebració d’un o més partits de futbol, durant la Treva, entre britànics i alemanys. En canvi, la utilització de pilotes de futbol, per part dels britànics, en una barreja d’esportivitat i bogeria, a l’hora d’avançar cap a les línies alemanyes, sí que es pot considerar històrica. Ho van fer en el front occidental (a Loos, el 1r batalló del 18è del Regiment de Londres) i en l’oriental (contra les posicions turques de Beersheeba, el 8è d’East Surreys), i també en l’ofensiva del Somme, on el capità Neville va oferir un premi a l’escamot que arribés primer a les línies alemanyes, donant puntades a una pilota. Neville va morir i un parell d’aquestes pilotes es conserven en museus britànics.
Més enllà de les anècdotes, la I Guerra Mundial va ser la pitjor i la més cruel de totes les guerres que fins aleshores havia lliurat la humanitat. Per a Europa i tant per als combatents com per als civils va constituir un disbarat col.lectiu de proporcions colossals i va suposar l’inici del declivi continental.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment