Skip to content

La salvació de l’ànima

A pesar dels tòpics i malgrat el mes de Maria que celebràvem als Maristes, no és el mes de maig, per a mi, el que en diuen el “mes de les flors”. Maig és, a Lleida, un excés d’abundància vegetal, una amenaça de calor anticipada, una sentor generalitzada de caragols a la llauna i una melancolia d’anar-te’n de pet a aquesta gran fregidora humana que és la canícula a les planes del Segrià.

 

            Per a mi, el millor mes de les flors és el març i, a tot estirar, l’abril de la rosa de Sant Jordi i de la “Rosa d’abril, morena de la serra”, i hi penso avui, divuit d’abril, després d’haver plantat les primeres tomateres i haver arrencat els bulbs dels tulipans, mentre em ve al cap el record de dels diumenges de Rams en què es portaven abriguets d’entretemps —sovint, afrontant el fred o la calor— i els xiquets estrenàvem clenxa repentinada  i arrossegàvem els palmons o els passàvem per la cara dels grans.

            Per a mi, ja s’han escolat els millors mesos per a les flors: el febrer gelat dels ametllers humils i engrescadors i, sobretot, els primers dies de  març, quan les forsíties (un arbust que fa les flors abans que la fulla) rebenten de flors grogues, en un esforç que dura no gaire més de quinze dies, i quan treuen el nas els narcisos, els crocus, cosins germans del safrà,  i alguns altres bulbs primerencs, de vegades fins i tot obrint-se camí entre la gebrada o la neu.

            Tinc una flaca per la forsítia, aquest arbust que es passa l’estiu cobert de fulles sense interès i l’hivern absolutament nuet, i que cal regar esporgar i tractar tot l’any, a canvi de l’eclosió d’un groc absolut que dura un parell de setmanes. Un arbust que em fa pensar en l’amor, en quatre versos, en els dies bons, en la salvació de l’ànima, en un toc de campanes i en tot allò que dura tan poc i es fa esperar tant.

Publicat a SEGRE el 19 d'abril de 2015

Share Button
Published inOPINIÓOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

2 Comments

  1. Estàs molt poètic, se't nota que ja no compleixes veint-cinc anys
    Si que és veritat que algunes vegades em falten les aromes i colors del camp.
    I com qui no vol la cosa, m'he passat un munt de temps a la casa.
    M'ha agradat llegir els teus malenconies.
    Miquel, una salutació
    Guiem

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: