“La digitalització de l’altre”

Aquest és el text (aproximat) de la presentació del llibre del professor Ruiz Caballero, llegit a Lleida el 10 de novembre de 2015

• Carlos M. Ruiz Caballero (Las Palmas de Gran Canaria) és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna-Universitat Ramon Llull i els seus interessos acadèmics i investigadors tenen a veure amb l’ètica de la comunicació, el ciberespai, les audiències participatives i la digitalització de l’Altre. El 31è Premi Vallverdú –atorgat l’any 2014 i que presentem avui— duu precisament per títol La digitalització de l’Altre i incorpora el subtítol Els reptes de la democràcia en l’era del ciberespai. L’any passat, en l’acte de concessió dels premis, el professor Ruiz Caballero em va posar (amb el títol del seu llibre i amb la seua intervenció, en l’acte de lliurament del premi)  la mel a la boca, en termes col.loquials, i, posteriorment, la invitació de la Paeria a fer la presentació de l’assaig, un cop editat per Pagès, m’ha proporcionat l’oportunitat de fer-ne una lectura detallada.

 

Començarem, amb l’autor, prenent nota del fet que els humans de principis del segle XXI compartim un universal instrumental i tecnològic que és la xarxa, on la informació, per diversa que sigui, pot ser convertida en seqüències digitals i, per tant, fàcilment transmesa, emmagatzemada i reproduïda. A priori, la cibercultura no es contraposa amb els valors que van fundar la modernitat europea, però com diu l’autor:

“La revolució d’Internet passa per sota dels nostres peus. (…) No es tracta d’elaborar un discurs apocalíptic ni tràgic, però políticament seria igual d’irresponsable entonar un cant acrític de la tecnologia.”

 

En el mes de maig d’enguany, l'escriptor, periodista i tecno-activista canadenc Cory Doctorow va declarar textualment: "En vint anys tots els nostres problemes estaran relacionats amb Internet". A finals d’octubre, fa poques  setmanes, Meius Ferrés (de la Universitat de Girona) parlava en el seu blog dels nascuts en els 15 anys transcorreguts d’aquest segle, que han viscut de ple la crisi, després d’haver-ho ho tingut tot a l’abast i els atribuïa deu característiques, la darrera de les quals seria la possessió d’un sentit de la privacitat molt feble, que permet la proliferació de casos d’assetjament a la xarxa i de control de la parella, entre els més joves. Les altres característiques que ressenyava eren  més previsibles: són multitasca; s’avorreixen aviat; són prosumidors: no són experts digitals, sinó usuaris digitals… Jaron Lanier, cèlebre programador en els 80, descriu Sillicon Valley  com una secta de milionaris sociòpates i afirma que cap govern en el món no pot controlar les plataformes tecnològiques, llevat que actuï a la manera xinesa: prohibint Facebook o interrompent l’accés a Twitter. De l’altra banda, la psicòloga social Dolors Reig fa referència a l’estructura cerebral que dóna base a la sociabilitat i al llenguatge, i diu que la dimensió virtual de la web 2.0 no és gaire diferent de les nostres característiques biològiques, del que ella anomena la nostra “sociofília”.

On és la posició intermèdia raonable, que no caigui en el discurs apocalíptic però tampoc en l’elogi acrític de la tecnologia? El professor Ruiz Caballero explica que els mitjans, les xarxes i els recursos digitals no pretenen trasnsmetre valors, sinó vendre productes, però que les seues imatges i trames narratives contenen valors. En un estudi sobre els estudiants catalans, els valors als quals aspiraven, en la seua vida adulta, eren els mateixos que premien els “reallity”: personalitat, amabilitat, simpatia i alegria de viure. Per tant, en la línia del culte a l’emoció, analitzada per Michel Lacroix. Segons Lacroix, guanya qui sap emocionar millor però correm el risc de quedar atrapats en un món d’emocions sense sentiments.

La forma com els mitjans i les audiències participatives representin l’Altre és –segons Carlos Ruiz M. Caballero– el millor fre que es pot posar a la deshumanització del ciberespai, on el mèrit ha estat desplaçat per la capacitat de ser vist i cridar l’atenció. En paraules del filòsof israelià Avishai Margalit (cito textualment) : “una societat decent és aquella on les institucions no humilien les persones (…) Una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres.” Aquesta citació m’ha fet pensar en una frase de J.M. Coetzee: “És això, la civilització: un acord no expressat perquè ningú, per insignificant que sigui, no perdi prestigi? (…) Sigui com sigui, és francament admirable.” (Escenes de la vida a províncies. Barcelona, Ed. 62, 2012). Per a Margalit, la justificació del respecte a les persones estaria en la capacitat que tenim de reavaluar la nostra vida i canviar-la des d’aquell moment. L’espai mediàtic digital dificulta enormement aquesta possibilitat moral de recomençar. Una traducció jurídica d’aquest dret moral seria el dret a l’oblit.

          Hi ha un altre problema i és que al ciberespai, l’Estat-nació li queda petit. Vivim en una comunitat política transnacional democràtica i efectivament podem rebutjar la presència del poder polític, però correm el risc que el seu espai l’ocupi l’economia. La vida econòmica i la vida privada reinterpreten regressivament el concepte de llibertat. Apareixen democràcies comercials que exploten la traçabilitat de l’individu (com dels productes) i la seua servitud voluntària. Viatgem per la xarxa amb la nostra adreça IP, acceptem cookies, tolerem que Google inspeccioni el nostre correu a Gmail i el 92% dels llocs web obté dades dels usuaris. En una societat així, on queda el dret a ser deixat en pau? Quin és l’espai de la privacitat? En una ciberdemocràcia, el periodisme hauria d’actuar com un contrapoder i hauria d’actuar –com Jefferson reclamava—com el vigilant que posa en guàrdia el poble davant la presència de “llops”.

          El professor Ruiz Caballero completa el seu assaig amb un epíleg que titula gràficament “DEFENSAR-NOS DE NOSALTRES MATEIXOS” i comença recordant que per als grecs, el pitjor defecte era la hybris,  la voluntat èbria d’ella mateixa, l’orgull de creure que tot és possible i el fet de  no adonar-nos que –per primera vegada– estem colonitzant un no lloc i que de moment, les forces del ciberespai són mercantils. La diagnosi de l’autor és que no ens alliberarà la tecnologia i que això només és possible amb la moral i el dret. Exactament el que diu és que “una certa política ha d’emergir al ciberespai per no deixar el nostre destí en mans de l’economia.” (p.157)