Skip to content

La boira i Lleida. Guia pràctica.

UN PAISATGE FUGISSER

La ciutat de Lleida està situada al capdavall d’una conca fluvial on la fúria descendent del Segre esdevé pantalla d’aigua que discorre pacíficament, després de recollir les aigües de les dues Nogueres i abans d’encauar-se entre tossals per rebre l’aportació del Cinca i rendir-se a l’Ebre, en un magnífic aiguabarreig fluvial.  El clima és continental extremat, sec i àrid, amb temperatures que oscil.len entre els 38º de l’estiu i els 0º de l’hivern, les pluges són irregulars i escasses, i és gràcies al regadiu iniciat ja en època romana que avui veiem  les terres planes ocupades per la verdor de l’horta i del fruiterar, mentre  les terrasses fluvials, a una certa distància del riu, constitueixen replans i tossals estèpics on durant segles s’assentaren les poblacions, per raons estratègiques i defensives.

Sobretot durant els mesos de novembre, desembre i gener, la ubicació de la capital dins la fondalada del Segre afavoreix  l’aparició de bancs de boira que poden desaparèixer en hores o durar setmanes, sobretot si el fred i la humitat es combinen amb una situació anticiclònica. Gràcies a la boira, els lleidatans tenen un inacable  tema de conversa  i una oportunitat per recordar com eren abans les coses, en aquest abans imprecís on situem el país fantàstic de la nostra infantesa. Tant se val si es tracta d’un tòpic o d’una presència persistent –les variacions interanuals són certament grans i sotmeses a l’escrutini no sempre objectiu de la memòria dels individus–, el que ens interessa és que es tracta d’una icona que generalment els lleidatans descriuen  en termes de familiaritat o nostàlgia, més que no pas des del punt de vista de les incomoditats que provoca al visitant o al conductor, tot i que també són  capaços de fugir-ne i anar a la recerca del sol, si s’allarga durant setmanes, per la carretera de Tarragona o més enllà de Balaguer, cap a l’antiga ratlla que el Montsec establia entre senyors de la frontera musulmans i cristians.

La boira lleidatana, suspesa entre 350 i 450 metres d’alçada, influeix en la distribució dels conreus i la vegetació, transforma el perfil del territori, juga a amagar o distorsionar  les  fites, altera la visió i la percepció dels sons i les olors, i constitueix un paisatge fugisser d’una personalitat acusadíssima.   De vegades, en les nits de boira plana, la Seu Vella es veu emergir com un vaixell il.luminat i suspès damunt la ciutat embolcallada, i hi ha dies en què el  Montmaneu, un turó de 495 metres que senyoreja el Segrià i constitueix la fita culminant de la divisòria entre el Segre i l’Ebre, revela el seu cim per damunt del mar de boira. Així mateix, els telons de fons tradicionals de la gran plana de Lleida (la serra de la Llena, el Montsec i d’altres serres més properes) apareixen i desapareixen, segons el caprici de la boirada.  Sens dubte, la boira –avui gairebé ningú no utilitza el terme tradicional  broma— és una de les singularitats  característiques del paisatge de la ciutat de Lleida i de part del Ponent català, i encara que no sigui tan famosa com la del Londres victorià de Jack l’Esbudellador i  Sherlock Holmes, als lleidatans els agrada la comparació.

“I veig mon Segre, i son hivern boirós…/I beso el Thames pel record pietós”, escrivia  el poeta i diplomàtic lleidatà Magí Morera i Galícia, en una de les seues estades a Londres. De fet, és en la boira de Lleida que el cavaller Quixot es perd, després d’haver trobat el bandoler Roque Guinart, durant el seu viatge a Barcelona, i fou dins la mateixa boira  que es fongueren, durant la nit del sis al set de gener del 39, les darreres tropes republicanes que durant nou mesos i quatre dies s’havien mantingut a l’aguait al marge esquerre del Segre, davant per davant  de la ciutat ocupada per les tropes marroquines de l’exèrcit de Franco.

No seria difícil confegir  una antologia amb fragments selectes d’allò que els autors lleidatans  han escrit  sobre aquest meteor, des d’Agelet i Garriga, que la descriu  sensualment com “una bresca”, fins a Màrius Torres, més espiritual, per a qui “la boira és fidel com el meu esperit”, passant per Guillem Viladot, que afirma que dins  la boira “tots ens defensem del que som perquè oblidem què és l’altre”,  Jordi Pàmias, que escriu sobre el “fosc demà de les tardes de boira” o Josep Vallverdú, que va  va titular Indíbil i la boira un dels seus llibres i li va dedicar un capítol magnífic de les seues Proses de Ponent,  tot i que Vallverdú, actualment mig exiliat climàtic a l’Espluga de Francolí, no sigui un enamorat de la  “immensa presó” de les boires:

“vint-i-un dies seguits de boira espessa equivalen a una agonia: sentiu que la pensa se us desorienta, que no sou capaços de reaccionar, tothom fa cara de donar el condol, i esdevé impossible tota feina al defora. En un país mediterrani, no poder fer feina al defora és una maledicció. Els homes romancegen pels cafès o per casa, o fan esforços, dins una oficina, per oblidar el cotó fluix de l’atmosfera exterior; les criatures més petites fan l’esbarjo d’escola dins de l’aula, o són autoritzades a sortir només uns minuts; la roba ni s’eixuga, les plantes dels testos es moren, l’aviram té un posat mullat i envidrat.”

En canvi, l’advocat, polític i memorialista lleidatà Antoni Bergós  n’era un enamorat fidel. A aquest homenàs capaç d’agafar el tren cap a Lleida –des de Barcelona, on vivia–,  si l’avisaven que havia arribat la boira, devem una magnífica descripció de la boira daurada o lluminosa: “seca, esponjosa, que absorbeix la llum solar i l’escampa amb mil reflexos d’un groc d’unça.” I és que cal que sapigueu que la boira no és sempre igual, ni de bon tros, sinó diversa, canviant i plena de matisos, com les perspectives de Lleida i del país que l’envolta: lluminosa, encelada, ploranera, aigualida o pixanera, gebradora, alta, corredora, nocturna, terrera, de riu… i cadascuna d’aquestes té les seues especificitats, els seus amants o detractors i els seus efectes. En qualsevol cas, sembla haver-hi un cert consens en el fet que les boires s’han d’assaborir a peu, sense els riscs i molèsties que tenen per a la conducció, passejant pels camins de l’horta o per la vora d’alguna de la  multitud de sèquies que la travessen en totes direccions, fent un tomb pels carrers de Lleida o terrejant per la canalització del Segre o pel parc de la Mitjana, sense presses, amb la disposició reconcentrada i serena que la tardor i els primers mesos de l’hivern susciten en la nostra biologia d’antics caçadors i recol.lectors, i viure aquest període com un temps de reestructuració interna que precedeix l’esclat primaveral.

(Pueyo, Miquel. Lleida. Cròniques de la transformació d’una ciutat. Lleida, Pagès, pp. 201-209)

 

 

 

Share Button
Published inOPINIÓ

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: