La boira –avui gairebé hem deixat d’utilitzar el terme tradicional broma– és una de les singularitats del paisatge de la ciutat de Lleida i de part del Ponent català, i encara que no sigui tan famosa com la del Londres victorià, als lleidatans ens agrada la comparació.
Per a qui no la coneix des de petit, la boira densa (i sobretot, la nocturna) pot fer basarda. Per a mi, és ben bé al contrari. Tinc la sensació que m’embolcalla, que m’amaga però no amaga ningú que em pugui fer mal…
Podria continuar caminant de nit, a través de la boira, i, a tot estirar, tindria la sensació d’estar fent un viatge en la memòria i en el temps, però no un viatge melancòlic, sinó un viatge cap a una dimensió en què els vius, els morts, els amics i els enemics conviuen i es creuen sense espantar-se mútuament.
Personalment, com a lleidatà i com a nostàlgic, m’estimo més la companyia intermitent de la boira i la sensació del fred a la cara que la gairebé eterna primavera de les ciutats a la vora del mar, sempre florides i generalment sotmeses a una dosi força constant d’insolació.
M’agrada aquest «fosc demà de les tardes de boira», en paraules de Jordi Pàmies, i reclamo, un cop més, la necessitat de fer una antologia amb tot allò que els nostres escriptors han escrit sobre aquest meteor entranyable que constitueix el nostre esplín; aquesta boira que és, segons Màrius Torres, “fidel com el meu esperit”.
Be First to Comment