Skip to content

La boira, fidel com el meu esperit…

La boira –avui gairebé hem deixat d’utilitzar el terme tradicional broma– és una de les singularitats del paisatge de la ciutat de Lleida i de part del Ponent català, i encara que no sigui tan famosa com la del Londres victorià, als lleidatans ens agrada la comparació.  

Per a qui no la coneix des de petit, la boira densa (i sobretot, la nocturna) pot fer basarda. Per a mi, és ben bé al contrari. Tinc la sensació que m’embolcalla, que m’amaga però no amaga ningú que em pugui fer mal…  

Podria continuar caminant de nit, a través de la boira, i, a tot estirar, tindria la sensació d’estar fent un viatge en la memòria i en el temps, però no un viatge melancòlic, sinó un viatge cap a una dimensió en què els vius, els morts, els amics i els enemics conviuen i es creuen sense espantar-se mútuament. 

Personalment, com a lleidatà i com a nostàlgic, m’estimo més la companyia intermitent de la boira i la sensació del fred a la cara que la gairebé eterna primavera de les ciutats a la vora del mar, sempre florides i generalment sotmeses a una dosi força constant d’insolació.  

M’agrada aquest «fosc demà de les tardes de boira», en paraules de Jordi Pàmies, i reclamo, un cop més, la necessitat de fer una antologia amb tot allò que els nostres escriptors han escrit sobre aquest meteor entranyable que constitueix el nostre esplín; aquesta boira que és, segons Màrius Torres, “fidel com el meu esperit”. 

Share Button
Published inBREUS

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: