Dijous al vespre es va insinuar i divendres ens vam despertar submergits dins el tou de la boira lleidatana. Aquesta boira que juga amb les aparences de les coses, distorsiona les fites, modifica la percepció dels sons i les olors , transforma el perfil del territori, i defineix un paisatge fugisser d’una gran personalitat. Una icona lleidatana que, per a mi, resulta molt més entranyable que d’altres de més populars, i que té, sobretot, la superioritat i la distinció espiritual de no poder ser convertida en negoci, ni refeta, ni patrimonialitzada, ni convertida en mèrit de la bona administració de ningú… A tot estirar, la boira és, per als lleidatans, un inacable tema de conversa i una oportunitat per recordar com eren abans les coses, en aquest abans indefinit, confús i una mica anàrquic on situem el país fantàstic de la nostra infantesa.
Històricament aquesta és la mateixa boira en què es perdé el cavaller Quixot, després de l’encontre amb el bandoler Roque Guinart, durant el seu viatge a Barcelona, i la mateixa boira en què s’evaporaren, durant la nit del sis al set de gener del 39, les tropes republicanes que durant nou mesos i quatre dies s’havien mantingut atrinxerades en el marge esquerre del Segre, davant per davant de la ciutat ocupada per les tropes de l’exèrcit de Franco.
Em sosté l’esperança que, malgrat la desaparició d’elements característics de la nostra ciutat i l’enlairament d’alguns de nous, força discutibles, ni la llum ni la boira no sofriran canvis transcendentals que vinguin de de la mà de l’home. Ho deia en un dels seus versos més rotunds l’insigne Estadella i Arnó “O boira que entumeix o sol que esquerda”, i nosaltres avui ho deixem aquí.
Publicat a SEGRE el 8 de desembre de 2013
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment