Tothom té dret a la nostàlgia, fins i tot quan el que la provoca no és pas un episodi que pugui ser considerat exemplar. També en tenen els escassos supervivents de la Blaue Division, aquell petit exèrcit que Franco va enviar en auxili d’Adolf Hitler, a qui va jurar lleialtat i que va ser enviat al front oriental rus. Entre els seus integrants, no només hi havia falangistes convençuts (després de la retirada de la Blaue, alguns van ingressar en les Waffen SS, per continuar la guerra), sinó homes o nois que fugien de la fam o reclutes que hi van ser enviats, a partir de 1942, per cobrir les nombroses baixes. En fossin o no conscients, és un fet que es van (o els van) posar al servei d’una causa abjecta, el nazisme, però aquesta és una qüestió entre ells i les seues consciències.
Una altra cosa ben diferent és la campanya de reivindicació del nazisme que, usant l’excusa dels divisionaris espanyols, diversos grupúsculs d’ultradreta porten a terme. I una tercera, la més greu de totes, és que un govern democràtic decideixi atorgar una pàtina d’honorabilitat a aquesta campanya i als seus instigadors. Això va passar l’any 2004, quan José Bono va convidar els exdivisionaris a desfilar en els actes del Dia de la Hispanidad , i ha tornat a passar amb la participació de la delegada del govern a Catalunya en un homenatge organitzat per la comandància de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, durant el qual va lliurar un diploma als representants de la División Azul.
Flirtejant amb l’extrema dreta i banalitzant el nazisme el govern de l’estat ens avergonyeix i s’allunya dels estàndars de les democràcies europees. Seria inimaginable que Bèlgica, Dinamarca o França homenatgessin els seus nacionals que es van posar a les ordres de Hiler, però també en això, Espanya encara continua essent diferent.
Publicat a SEGRE el 19 de maig de 2013
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment