Segons una enquesta realitzada pel Centro Reina Sofía, el tant per cent de joves entre 18 i 25 anys que s’interessa per la política és més alt que el de l’any 2008, donat que ha passat del 26’9% al 41’4%. Anem a pams, però. Els sentiments que la política d’ara mateix els inspira són indignació, desconfiança i impotència, i consideren que els problemes més greus del sistema són la corrupció i la falta de credibilitat dels representants polítics. L’establishment és, per a ells, responsable de les seues limitades esperances en l’educació i el treball i, per tant, el veuen com el mur que bloqueja el camí del seu futur. O sigui que, com va dir Guardiola després de la primera derrota del Barça contra el Numància: “això és una merda…”.
I, tanmateix, les forces de l’ordre polític, els partits i els líders que han fet de la política una professió tenen encara l’esperança de sortir relativament indemnes, en les primeres eleccions que hagin d’afrontar. Per què? En part perquè l’opinió majoritària entre els joves s’ha de matisar tenint en compte que no són encara suficients els més polititzats i actius, i d’aquests, són una minoria els que finalment s’acostaran als centres de votació.
No fa pas gaire, parlant sobre l’edat dels líders polítics i sobre les formes del discurs i de l’escena política actuals, em deia una alumna que deu tenir 20 anys: “Això de la política és una cosa d’adults!” Hauríem de prendre aquesta conclusió en el seu context. No és cap broma. És la constatació d’una distància que ells perceben sovint com a insalvable i també la demostració que la indignació i la incertesa no han arribat encara (si més no, d’una manera global) a generar una massa crítica que garanteixi la gestació d’un autèntic canvi. I és que tant si ens agrada com si no les persones no voten necessàriament pels seus interessos. Voten pels seus valors, per la seua identitat, i voten per aquells amb qui se senten identificats.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment