En la mesura que cultura ja ho és gairebé tot, des de les cassolades fins al punt de creu (no ho critico, simplement ho constato), en els darrers anys s’ha anat imposant (a Catalunya i a Espanya) una pràctica que en podríem dir de “cultura amortitzable” i que es basa en una simbiosi entre institucions que paguen i ens i persones que (segurament de bona fe) han contribuït a consolidar una cultura de festa major que genera forts vincles de dependència entre les unes i les altres. Ara, de sobte, no és només que s’hagi estroncat el doll de les subvencions més o menys generoses, sinó que allò que se n’ha anat en orris és la inversió essencial en museus, biblioteques, escoles de música, grups universitaris de recerca…, en una manifestació d’intencions l’interès de les administracions per la cultura, l’educació i la investigació.
En aquest context de caixes buides i de diners abundants només per sanejar bancs i gratificar amb bonus generosíssims els seus antics gestors, en una societat on els diners (ja sigui per avarícia o per necessitat) s’han convertit en el valor suprem, apareix Javier Marías, un escriptor de llarga trajectòria i un articulista més aviat rondinarire, i renuncia al Nacional de Narrativa i als 20.000 € amb què està dotat. El ministeri de Cultura devia pensar que Marías no faria cas omís a la moma del Nacional, a pesar d’haver anunciat fa uns anys que renunciava a ser un escriptor subvencionat. Segons ell, “No he aceptado invitaciones del Cervantes, del Ministerio de Cultura, ni mientras gobernaba el PSOE ni el PP. Creo que el Estado no tiene por qué darme nada por ejercer mi tarea de escritor que al fin al cabo es algo que yo elegí.”
Els seus motius són diversos i els podeu conèixer de primera mà si aneu al bloc de l’escriptor (javiermariasblog.wordpress.com/). I jo, tot i no haver analitzat minuciosament la seva decisió, que en el país dels Millet, Urdangarín i Paco Camps, i on hi ha partits que es financen amb procediments mafiosos, vingui un paio i li digui al ministre de Cultura“us podeu confitar el premi i els 20.000 €”, no puc evitar que em provoqui una ambígua sensació d’esperança.
Publicat a SEGRE el 28 d’octubre de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment