El portaveu del Govern català declara sense manies que la situació és horrible, el ministre Montoro avisa que el pagament de les nòmines no està garantit… Després de mesos de retallades, d’aprimament del sistema sanitari i educatiu, de la implantació de la taxa sobre la recepta mèdica, entre d’altres mesures no gens suaus, és acceptable que cap dels dos governs no hagi estat d’atenuar ni que sigui en un mil.límetre la gravetat de la situació?
Fet i fet, la sensació que provoquen aquestes declaracions és que els governs que administren els afers essencials per a la vida dels ciutadans s’han resignat a adoptar l’actitud de “voyeurs” d’una situació que ni controlen ni saben com gestionar.
En conseqüència, és força raonable que els ciutadans es comencin a fer dues preguntes molt senzilles. La primera, han servit d’alguna cosa els sacrificis imposats fins ara? La segona, hi ha algú més?, com en el cèlebre acudit de l’Eugenio.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Hola Miquel,
Mira, a mi em sembla que estem tots entre acorvardits i encapullats,
L’altre dia, quan vaig veure que a la manifestació a Madrid l’eslogan era “Manos arriba esto es un atraco” em vaig indignar …
Això demostra el grau de papantisme de tota la ciutadania.
Tu mateix, aquí fas una pregunta retórica que no duu enlloc…
Caldria escoltar insults a Rajoy i al govern del PP titillant-los del que són, mentiders, covcards i traïdors, i amenaçant-los de fotre’ls fora a patades a cops de vot d’aquí a 3 anys i mig.
Exigint canvis concrets…
Tu matexi podries demnar o proposar alguna cosa concreta i fer-ho no a l’aire sinó a una persona concreta.. del teu partit o del govern d ela Gneralitat…
Patètic i penós és el comportament de tots els que haurien de donar la cara i demostrar que tenen una mica de coratge…
Mentyrestant anirem escoltant i llegint foteses i constatant la covardia que ens envolta.
Bon juliol
Hola, tens raó que la meua anotació és retòrica. De fet, ho és volgudament perquè em pregunto fins on arribarà la paciència de la classe mitjana catalana; o millor que la paciència, fins on arribaran les reserves de les famílies.
Quant a les coses que es podrien demanar, crec que és força evident que Espanya és un projecte històric generador de deute i molt car per a Catalunya. Jo ho tinc clar. Penso que el Govern s’hauria de plantar i que Mas-Colell, enlloc de tornar gemegant de a darrera reunió amb el ministre i els consellers de totes les autonomies, senzillament no hauria d’anar a aquestes reunions. Tancar la caixa i quedar-nos la clau, d’entrada, seria una demostració de coherència i de vigor nacional.
Que tu també passis un bon juliol.