Skip to content

Francesc Porta

Fins no fas pas gaire, Francesc Porta i Vilalta (1915-1992) no tenia ni tan sols una entrada a la Viquipèdia. En breu, gràcies a la lleialtat de la seua família i a l’esforç d’Antonieta Jarne i la Teresa Ibars, Pagès publicarà un llibre sobre la trajectòria d’aquesta ovella negra de la burgesia lleidatana, de pares, avis i rebesavis lleidatans, que va exercir de periodista, de

 

mecenes, de publicista i d’aglutinador d’iniciatives com el Club Tennis Lleida o la nova estació d’autobusos, i que ho va fer a Lleida, durant el franquisme i assumint la condició de rara avis dins la burgesia local que, o bé havia dimitit del seu paper de classe dirigent, per convertir-se en una crosta acomodada, o bé s’havia afilerat amb el patrioterisme franquista.

Lleida continua essent, des del segle XIX, una ciutat que és més de lifares que d’esforç intel.lectual o d’ambició cívica –"terra beneita, que xumes tant bé de Déu", la saludava el poeta Joan Santamaria—, els lleidatans tenim una certa tirada a la carrinclonada i la petitesa, i no és estrany –a pesar que la Paeria li va dedicar un carrer— que ens hàgim “oblidat” d’enemics del caciquisme com Francesc Porta.

Significativament, Porta es va decebre ben aviat de la política de partit, tot i que havia fet tants serveis a qui després no va trobar mai el moment d’atorgar-li una creu de Sant Jordi, i i el mateix Jordi Pujol, en una conversa mantinguda l’any passat amb les autores, en va fer un diagnòstic ( un elogi?) que, de retruc, defineix una determinada manera d’entendre la política: “Porta servia per a fer país, però no per a fer política.”

Us recomano la lectura del llibre que Jarne i Ibars han elaborat sobre la base d’un notori treball de recerca, inseparable de l’afecte pel personatge biografiat. Tenint en compte la malenconia dels darrers anys d’un Porta “corejat pel silenci sepulcral de noranta-nou mil nou-centes noranta-nou estàtues de glaç de la meva petita, estimada, impotent i impàvida capital”, potser és arribat el moment de recordar-lo i de commoure’ns una miqueta amb l’actitud del Porta madur que actua conforme a l’ètica de la responsabilitat i que, en arribar a un cert punt, diu –en paraules de Max Weber– “No puc fer cap altra cosa, m’aturo aquí”.

Share Button
Published inOPINIÓOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: