L’any 1984 vaig publicar Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols, amb la voluntat d’explorar la memòria de Ponent i encetar una anàlisi ideològica de les famílies i grups que van constituir la classe dominant durant el franquisme i es van inventar el leridanismo com a discurs polític i cultural oposat a la catalanitat i als valors democràtics. Des d’aleshores, Lleida s’ha transformat força. En alguns aspectes, a la manera de Lampedusa, tot ha
canviat per continuar essencialment igual, però en d’altres sí s’han produït transformacions de pes. Fins el tradicional sentit d’inferioritat lleidatà, amarat de sarcasme i desconfiança, ha estat en part substituït per una major autoestima i per unes ambicions més nobles i elevades.
De sobte, aquesta setmana passada, la imatge poc edificant del palau de la Paeria escorcollat al mateix temps per dos equips d’investigadors ha suposat la incorporació simbòlica del nostre a una llarga llista de municipis investigats per presumptes activitats irregulars, com a pròleg d’una guerra partidista de duració i pronòstic incerts.
En els darrers anys, les classes dominants de la ciutat, –no em refereixo a una sola classe ni a un sol partit– no han estat sensibles al distanciament de sectors socials cada cop més extensos. Les eleccions municipals de 2011, on només va votar un 49’8%, les va “guanyar” l’abstenció, i els nouvinguts, els joves fins a 30 anys, moltes dones, els pobres de sempre i els nous pobres que la crisi ha generat s’han convertit en víctimes o militants d’una exclusió que els ha estat imposada o escollida com a reacció. No parlo d’eleccions ni partits –tots tenen un problema greu d’aïllament i necessitaran allò que se’n deia una cura de cavall—, sinó del creixent divorci entre la superestructura institucional i ideològica que lidera la ciutat –i que ho sobre la base d’una unanimitat aparent, sostinguda per l’absència de debat i per un cert servilisme més o menys imposat— i aquesta classe emergent (indignada, desconfiada, jove, femenina o empobrida) que fa la seua vida extramurs de l’àgora política lleidatana.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment