El dret a un salari just, un horari de treball i unes vacances pagades han estat una reivindicació histórica dels treballadors i, en alguns d’aquests països on ara s’instal.len les empreses i els tallers de confecció que marxen d’Europa per pagar salaris de 30 euros mensuals, continua essent un motiu de confrontació. A Catalunya i a Espanya, les vacances es van convertir en el motor de la industria turística, però el model majoritari (urbanització abusiva, preus barats i clientel.la masiva) fa temps que va entrar en crisi. La bombolla immobiliària ha esclatat, per tota la Mediterrània sorgeixen destinacions de sol i platja més barates i les que aguanten aquí (la ciutat de Barcelona, per exemple) corren el risc de convertir-se en llocs de residència incòmodes per als autòctons.
Segurament hi deu haver un ideal de vacances per a cada época de la vida, per a cada mentalitat i per a cada butxaca. A mi, les tres coses em decanten poderosament a buscar paratges on encara es pugui estar sol o, almenys, no hi hagi aglomeracions ni soroll. No sempre surt cara la soledat, però sí que exigeix un cert esforç de recerca o bé aceptar algunes incomoditats menors. Encara que sembli impossible, en un país tan petit com el nostre, queda un nombre significatiu de destinacions d’aquesta mena. Són, però, d’aquells llocs en què una persona pot sentir-se el batec del cor, en què és factible avorrir-se, i aquest risc, el de quedar-se sol amb el pensament o mirar-se a l’espill i veure la cara de la qual fugim durant l’any, no és pas poca cosa. Cadascú haurà triat allò que haurà volgut o pogut, sobretot en un estiu que segurament haurà estat, quan el recordem, una mica més alegre que el de l’any vinent, llevat que es produeixi un canvi espectacular. Sigui la que hagi estat la teua tria, lector, i sobretot si no has tingut ni tan sols l’oportunitat de triar, et desitjo afectuosament que la tardor et porti allò que l’estiu no t’ha dut o que la vida et reservi un bon pom d’estius esplendorosos.
Publicat a SEGRE el 9 de setembre de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment