A partir d’avui, comença l’estat d’excepció econòmic i polític a Espanya. A banda de les mesures econòmiques, se’n prendran d’altres (com la reducció del nombre de regidors però no de les diputacions provincials) que tenen com a objectiu afegit redimensionar el sistema electoral, incrementar la desconfiança dels ciutadans en els electes i fer més difícils les mobilitzacions per aturar aquest cop d’estat tou.
No és amb por ni amb desesperació que hauríem de reacciona, però. En moments històrics molt més difícils, han estat diverses les societats que han fet front a la manca de llibertat, a la insensibilitat i a la injustícia. Ara bé, tampoc no ens hem d’enganyar. A la majoria de la població li tocarà de reviure situacions de penúria o d’injustícia que els més grans podran comparar amb la vida a l’Espanya dels 50. Mentre la nostra societat no estigui en condicions d’alterar substancialment l’actual estat de coses que, a més, ens duu directament a la pobresa i a la recessió, moltes famílies s’hauran d’organitzar més que rígidament per poder tirar endavant amb una dignitat mínima.
Per qui més ho lamento, sens dubte, és per les persones grans que havien dipositat les seues esperances en una vellesa justa i comfortable, i també per aquells nois i noies d’entre 20 i 30 anys, que estan condemnats –si no canvien les circumstàncies– a perdre les oportunitats que la joventu hauria de proporcionar, en cada generació.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
En un dia pèssim com el d’avui el filòsof Javier Gomá deixava anar una reflexió per a l’autoestima. Sense cap mena de dubte, deia, tots escolliríem aquesta època per ser pobres, malalts, discapacitats, dissidents o presos. Malgrat totes les misèries, el progrés moral de la humanitat és indubtable. Afortunadament és així.
Absolutament d’acord, Josep.