Llegir és una activitat secular, però sovint no tenim ni idea de com s’aprenia a llegir, com es llegia, qui llegia… en el món clàssic, en l’Edat Mitjana, a principis del segle XX… ni ens aturem gaire a pensar qui llegeix i com es llegeix en l’actualitat.
Comencem a saber algunes coses de les diferències entre llegir un paper o fer-ho en una pantalla d’ordinador, un mòbil, un llibre electrònic… i, en conseqüència, sobre la influència que la manera de llegir té (o pot tenir) sobre la manera d’escriure.
Sens dubte, la irrupció de l’audiovisual, primer, i d’Internet, més endavant, ha modificat també la manera, el lloc, el ritme… de llegir, però no ha eliminat la lectura. L’ha feta més anàrquica, diu l’escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger, però no l’ha eliminada.
Per això, cada cop que em trobo amb un llistat breu de recomanacions sobre com escriure per a la web, em demano si no hauríem de fer un exercici previ d’anàlisi de com llegim o hauríem de llegir a la web, entre d’altres coses.
La immediatesa, la rapidesa, la brevetat són algunes de les característiques associades automàticament a l’escriptura per a la xarxa, però hauríem de conèixer millor les corresponents a la lectura a la xarxa, si volem arribar a conclusions més sòlides i a criteris més sòlids que una llista amb mitja dotzena de recomanacions.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Com sempre, una anàlisi encertada del “nou” fenomen de la lectura a internet!
Gràcies, Jordi.