Skip to content

Els torracollons

Durant gairebé 50 anys, el setmanari satíric Charlie Hebdo ha aconseguit  de tocar allò que no sona a la totalitat de la classe política, així com a diversos sectors socials i sensibilitats religioses de la societat francesa. Els seus orígens es remunten a l’any 1960, quan va aparèixer el setmanari Hara-Kiri, «journal bête et méchant», prohibit l’any 1970 pel ministre de l’Interior i que va passar el relleu a Charlie Hebdo, que ha continuat practicant un humor

estrafolari, crític i irrespectuós. Tal i com escrivia David Brooks, en el New York Times, als dibuixants i periodistes del setmanari els haguessin col.locat a la taula dels nens, en qualsevol casament burgès, perquè eren uns humoristes torracollons i desinhibits; aquella mena d’individus que diuen les coses que ningú no gosa a dir per por, per càlcul o per educació.

Ara que mig món –des dels campus universitaris dels EUA a als màxims dirigents de la dreta espanyola—surfeja damunt una onada de correcció política i aclama els periodistes assassinats a París com a màrtirs de la llibertat, em sembla higiènic –ai, La higiènica, aquella revista universitària lleidatana, segrestada policialment l’any 1980, que manllevava el nom a un antic despatx de condons i lavajes del carrer dels Dolors!— d’introduir un matís. I el matís dissonant (?) seria recordar que alguns d’aquests aclamadors s’ocuparien o ja s’han ocupat amb prou diligència d’asfixiar, allà on governen o tenen influència suficient, qualsevol temptativa de periodisme irreverent i incontrolable, com Charlie Hebdo. Us sembla bé si, per exemple, acabem avui fent memòria de la bomba del Papus de l’any 1977; de la condemna del Suprem a Cèsar Alegre, l’any 1982, per un poema publicat a La Higiènica; del tancament del diari Egunkaria; de la prohibició de la presentació d’una novel.la a la seu del Cervantes de la ciutat d'Utrecht, o les pressions personals, econòmiques i judicials sobre determinats mitjans o personatges “incorregibles”?

Share Button
Published inOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATSPOLÍTICA

4 Comments

  1. César Alegre i Roig

    Gràcies Miquel, per enrecordar-te de La Higiènica en aquest moment on la censura és un kalashnikov que vessa la sang dels que saben riure.

     

    • César, com podia oblidar-me’n! Em fa molta il.lusió que precisament tu em facis aquest comentari. Vas haver d’aguantar amb molt dignitat i no és bo que se’n perdi la memòria. Crec que darrerament també n’ha parlat l’Anna Sáez, en un article. Repeteixo: una forta abraçada!

  2. Emili Junyent

    Miquel, pel congrés Universitat i ciutat…, Tot recordant Víctor Siurana, vaig preparar un article sobre La Higiènica. Te'l fare arribar. M'ha encantat coincidir amb l'Anna Sàez i tu en l'interès per recuperar aquells fets; deu ser qüestió de sensibilitat i conviccions i això reconforta. En Cèsar m'ha ajudat molt.

    • Gràcies, Emili. He trigat massa a veure el teu comentari. Tot plegat és una feliç coincidència, en el millor sentit de l’expressió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: