Skip to content

Els pecats dels catalans

Si finalment es convoquen eleccions per la impossibilitat d’escollir un nou president, no només és impossible assegurar si tornaran a prendre un caire plebiscitari, sinó que ni tan sols no sabem  si les opcions electorals representades ara i més endavant a la cambra seran exactament les mateixes. És arriscat fer previsions sobre la resistència de la societat catalana i sobre com evolucionarà  l’anomenat Procés, tot i que resulta  inversemblant que l’escenari polític de a Madrid canvïi gaire, després del 20D.

 

En el seu estudi sobre la revolta catalana de 1640 (The revolt of the Catalans), l’historiador John Elliott va deixar dit: “Per les seves divisions internes, Catalunya es destruí ella sola”, i va comparar aquesta divisió amb la unitat de la classe dirigent portuguesa. Jesús Pabón, que va ser nomenat director de l’agència EFE l’any 1940, i que va escriure sobre Cambó ho veia així: “Primero es la disidència, mas tarde la disidencia de la disidència, después una sèrie de disidencias sucesivas…”

És clar que ningú (ni cap poble) està condemnat a repetir eternament els mateixos errors. Constituïria una visió erròniament psicologicista creure-s’ho, no us sembla? Des del seu exili a Veneçuela, Rodolf Llorens, després de sospesar les virtuts, els pecats i les contradiccions dels catalans, venia, tanmateix, a absoldre’ns: “El que no ens pot destruir ens enforteix. I els nostres pecats han estat tan excessivament punits que forçosament ja ens són perdonats.” No estic segur de si hem llegit satisfactòriament el mite d’Ulisses, que es projecta sobre el món de les idees, en tots els pobles, i en el nostre, també sobre el de la política. En la seva célebre poesia, Kavafis increpa Ulisses, dient-li “Ítaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries sortit.” Ulisses pot seguir viatjant i enfrontant-se a les sirenes i als cíclops, però per a tot un poble, el viatge no pot ser inacabable i ha de tenir, a més, una destinació garantida i coneguda.

Share Button
Published inOPINIÓOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATSPOLÍTICA

2 Comments

  1. Xavier

    En línies generals estic d'acord. En el que discrepo o més aviat voldria puntualitzar és en la cita d'Elliot: “Per les seves divisions internes, Catalunya es destruí ella sola”. Tots els països tene diferències i divisions internes; les tenen França, Irlanda, Bèlgica, Rússia i un llarguííííssim etcètera. I sense anar més lluny, Espanya també les te i les va tindre ben vives -fa de mal recordar-, els anys trenta. 

    Que els catalans sembla que de vegades no ens aclarim entre nosaltres mateixos, cert. I més que entre els catalans, ara mateix, els sobiranistes entre naltros mateixos. 

    • Crec que tens raó. En el meu article batega una certa tristesa per les dificultats de posar-nos d’acord, en allò essencial, almenys una vegada a la vida, però no amb la voluntat de convertir aquesta característica en endèmica. Per això t’agraeixo el comentari. Tens raó i has entès (crec) allò essencial de la cítica. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: