Durant el curs, una setmana plena d'activitats es pot justificar com una manera bondadosa d'omplir el temps dels fills, mentre els pares treballen. En canvi, quan arriben les vacances escolars, l’obsessió perquè els nens no s’avorreixin no és gaire saludable, sobretot perquè els impedeix de buscar dins d’ells mateixos, inventar i fer coses fora de les pautes habituals de consum. ¿Som conscients que sense una mica de tedi no hi hauria hagut tecnologia, descobriments ni literatura, ni –en conseqüència—inventors, descobridors, ni lectors? Volem que tot sigui divertit i distret, des de la pedagogia a l’amor, passant per la música i l’oci, i l’horror del buit que ens domina ens duu, de vegades, a sepultar els nostres fills amb jocs, activitats programades, viatges, competicions i qualsevol cosa que serveixi per omplenar el gran forat del temps.
¿Quin infant que no hagi tingut ocasió d’avorrir-se i no li hagi calgut mai contemplar l’anar i venir de les formigues o l’aparició de figures entre les ratlles de sol que travessen una persiana, o no que no hagi hagut d’esperar-se despert al llit, mentre no arribaven els Reis, pot sentir-se realment temptat pel vessament de sang, l’amor, la recerca de tresors o l’aparició de monstres fabulosos, en les pàgines d’un llibre, per exemple? Vivim –fins i tot, durant les vacances– permanentment accelerats i res no ens convida de manera prou imperativa a fer de la lectura, de la meditació o del vagareig una activitat essencial per a la vida. ¿Com pot madurar una persona que no aprèn a fer-se companyia a ella mateixa, ni desplega la capacitat de crear les seues regles i gestionar el seu temps?
Si m’ho permeteu, jo us convidaria a permetre que els vostres fills s’avorreixin, ni que sigui una mica… i es posaran a pensar o a llegir, a la curta o a la llarga. Es tracta d’una experiència imprescindible per al seu desenvolupament intel·lectual i per a la conquesta de la seua autonomia. El tedi és un gran mestre i d’una mica d'avorriment estival en surten els grans lectors i les persones que saben estar amb elles mateixes i convertir el temps "mort" en una font d'aprenentatge moral i intel.lectual.
Publicat el 5 de juliol de 2015 a SEGRE
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment