A la memòria dels morts als Alps, aquesta primavera.
Fa pocs dies que van morir als Alps. D’aquí a uns dies més, els plataners i els faigs fullaran, i no farà falta gaire més temps perquè els camps de cereals adquireixin aquella verdor intensa que, quan el vent els rebrega, els fa semblar un mar escampant-se més enllà de l’horitzó.
Algunes persones es congratularan silenciosament d’haver pogut gaudir de l’esclat d’una nova primavera, d’altres lamentaran la falta d’aquells que han marxat i, finalment, hi haurà infants que adquiriran un domini suficient del llenguatge –cap allà als tres anys— per començar a atresorar els seus primers records. Fins que no dominem els elements bàsics del llenguatge i la capacitat de reconèixer-nos en un espill, dues habilitats que en els éssers humans s’instauren cap a aquesta edat, som incapaços de comprendre que constituïm un ésser independent i capaç de recordar.
El més important d’un record no és que sigui cert o no. Al capdavall, existeixen falsos records. De coses que hem sentit explicar tants cops que no sabem del cert si recordem haver-les fet nosaltres (per exemple, caure de damunt d’una taula) o si aquell record va ser “plantat” dins nostre pels pares o per alguna altra persona important de la nostra infantesa. Per això es diu que la missió principal de la memòria es donar-nos identitat, construir el nostre Jo; en definitiva, convertir-nos en protagonistes de la història de la nostra vida…
Si existeix alguna mena d’ésser superior que ens hagi pensat a cadascun de nosaltres, almenys en el moment de venir al món, aleshores resulta difícil imaginar que quan morim –cito lliurement Teillard de Chardin— desapareguem definitivament de la memòria d’aquest Déu. L’altra opció consoladora –la de Màrius i Víctor Torres, per exemple— és creure que existeix un espai de memòria entre la terra dels vivents i dels difunts, on els nostres familiars i les persones que hem estimat segueixen vivint en nosaltres, inspirant-nos i prosseguint d’alguna manera, dins nostre, la seua vida intel.lectual, afectiva i sensible.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment