A principis dels 40, el president Roosvelt va pronunciar un famós discurs sobre les “Quatre Llibertats”: la de pensament, la religiosa, la llibertat enfront de la necessitat i la llibertat enfront de la por. La tercera havia de garantir que qualsevol persona tingués l’oportunitat de viure dignament i per això es va bastir un Estat del Benestar que va funcionar força bé a Occident, fins als anys 70, quan el neoliberalisme va començar a imposar un canvi radical de sistema.
Quan jo estudiava sisè de batxillerat, a principis dels 70,Franco repapiejava, el Règim se sostenia i Pau Echauz ens passava d’estranquis els primers textos marxistes que ens descobrien l’existència del proletariat, aquella classe que no és propietària dels mitjans de producció i lloga la seva força de treball per subsistir. El terme, com tantes altres coses de la dècada dels 70 i dels 80, va entrar en crisi i avui gairebé ningú no l’utilitza seriosament. Ara bé, amb el pas del temps, el vincle entre la llibertat enfront de la necessitat i el treball remunerat s’ha anat fent més fràgil, a mesura que es deslocalitzaven les indústries i es generalitzaven situacions com la del fals autònom o l’encadenament de contractes temporals. En aquesta situació, l’economista Guy Standing ha posat en circulació un nou terme, el “precariat”, que integra perfils diversos: immigrants, persones que han perdut expectatives laborals, joves amb altes qualificacions que viuen per sota del nivell de la classe social dels seus pares…
Sobretot els joves –els meus alumnes, per exemple, que ja no llegeixen Marx sinó Bauman—hauran de meditar sobre si la seua situació és un fracàs personal o si té a veure amb factors estructurals i polítics concrets. De la resposta que es donin a ells mateixos i de la seua capacitat per bastir una nova solidaritat de classe dependrà, en gran mesura, el futur que els espera i que ens espera.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment