Bandera de Moçambic, que incorpora un Kalàixhnikov
- Mikhaïl Timoféievitx Kalàixhnikov (en rus: Михаи́л Тимофе́евич Кала́шников) va traspassar el 23 de desembre de 2013. Era sobretot conegut pel fet d’haver inventat el fusell d’assalt AK-47, més conegut com el fusell Kalàixnikov.
L’any 1941, en plena guerra, el general Júkov el va destinar a Leningrad (Sant Petersburg) per millorar els tancs en ús amb els seus invents . Va dirigir un tanc contra els nazis fins que va ser ferit per una bomba. A l’hospital va començar a pensar en un nou fusell tenint presents les queixes dels seus companys sobre les antiquades carrabines soviètiques. En sortir de l’hospital el 1942, va començar a treballar en el disseny d’un nou fusell, fins que els seus superiors el van traslladar a Moscou per treballar amb més recursos.
El 1944 Mikhaïl ja tenia acabada una carrabina de foc ràpid, però ell en va continuar perfeccionant el disseny, mentre l’exèrcit el provava. El 1947 el seu disseny final fou l’AK-47, que es va convertir en el fusell estàndard de les Forces Armades Soviètiques. En reconeixement a la seva aportació, totalment revolucionària per a l’època, li va ser concedit el Premi Stalin de primera classe.
Va arribar a ser dissenyador general d’armes, però cap dels altres invents seus va tenir la transcendència de l’AK-47, el fusell d’assalt que s’ha convertit en l’arma simple i sòlida utilitzada per multitud de moviments armats, sobretot pels més pobres, i que es continua utilitzant en conflictes armats, sobretot perquè una gran part de les unitats existents són produïdes en estats que no reconeixen cap mena de copyright ni de control sobre l’armament. És l’únic fusell d’assalt que apareix en banderes o escuts nacionals (Moçambic, Zimbaue, Timor Oriental) i en la de l’organització xiïta Hesbol·là.
L‘AK47 és famós per la seva gran fiabilitat; suporta condicions atmosfèriques desfavorables i continua disparant tot i ser llançada al fang, submergida en aigua i atropellada por una camioneta. L’arma té un retrocés limitat i això permet a un tirador mitjà arribar a un blanc que estigui a 400 metres de distància.El seu carregador corbat, que li confereix una major capacitat en un espai menor, és també un signe distintiu d’aquest fusell d’assalt.
Semblava que el kalàixhnikov estava a punt de desaparèixer, però el nom del seu creador ha reaparegut associat al d’un consorci que promourà un programa de rearmament massiu a Rússia. Podeu saber-ne més coses llegint el post del blog de G. Moréas a Le Monde.
http://moreas.blog.lemonde.fr/2013/12/26/kalachnikov-geopolitique-au-bout-du-canon/
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment